Jaume Aligué Escudé

El passat dia 15 de novembre es van commemorar els 150 anys de la construcció de l’ermita del Pedregal, la seva celebració va estar emmarcada en un acte senzill, però, ben emotiu per a la majoria dels assistents (vegeu la NOVA TÀRREGA, del 21-11-25).

Es va trametre l’agraïment a una persona del Talladell, que l’any 1875, va tenir la sensibilitat de recollir algunes pedres provinents del devastat monestir de Santa Maria del Pedregal, i amb elles edificar l’ermita que avui dia tothom pot gaudir. 

La percepció recollida en aquell encontre, va ser que moltes de les persones assistents, desconeixien l’interior de l’ermita i varen quedar meravellades de la seva bellesa i especialment de la bonica imatge de pedra de la Mare de Déu que la presideix, una escultura del romànic tardà de dimensions considerables. 

Cal dir que l’ermita va ser objecte de la seva total remodelació l’any 1991, sota el lideratge del Consell Comarcal de l’Urgell, comptant amb el ple consentiment de la família propietària de la mateixa, el matrimoni Jaume Solé i Minguell i la Paquita Gassó i Armengol. 

Aquest fet em permet reflexionar de com la gent assistent va manifestar el seu apreci per la feina feta temps enrere, fet que per alguns era desconeguda, i valorant ben positivament la recuperació d’un patrimoni local, que en el decurs dels anys ha estat testimoni de celebracions festives diverses i molt principalment del característic Aplec de la Mona, els dilluns de la Pasqua de Resurrecció. 

Recuperar un patrimoni, per senzill que sigui, sempre és un bon objectiu i tots en tenim la nostra responsabilitat, ja que hem de procurar transmetre, en les condicions més òptimes possibles, a les generacions futures aquells béns patrimonials que els nostres antecessors varen propiciar-nos.

És cert que el paper principal en la recuperació patrimonial és de les administracions que ens governen, sigui l’Ajuntament, el Consell Comarcal, la Diputació, la Generalitat de Catalunya o bé l’Estat. També cal destacar el paper d’algunes fundacions i entitats privades i l’interès i impuls sorgit de la societat civil, que en alguns casos a través de treballs a jova, amb un gran voluntarisme, han propiciat veritables miracles en la recuperació del patrimoni. 

Un cop citades les administracions públiques, avui i aquí, voldria fer esment de l’acció empresa pel Consell Comarcal de l’Urgell al llarg del quinquenni comprés entre els anys 1990 al 1995 i que va suposar una acció decidida en la recuperació patrimonial a la comarca de l’Urgell.

Cal confessar, però, que de dificultats també en sorgiren, sobretot de part d’alguns membres del Consell que no acabaven de veure de bon grat la recuperació empresa referida al patrimoni, i més si aquest era de caire religiós, tot i que acabaren de donar-hi el seu suport, alguns, però, arrossegant-hi els peus. 

La primera acció empresa fou la restauració de l’ermita de Sant Marçal, situada al poble de la Figuerosa, la qual es trobava en un estat de conservació lamentable i que la seva recuperació va ser motiu de goig per a tot el poble, inaugurant-se la seva reforma per part del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Guitart i Agell. 

Tot seguit vingué la reforma de l’ermita del Pedregal, obres inaugurades pel bisbe de Solsona, Antoni Deig i Clotet, i el conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, Josep Gomis i Martí. 

Es va reformar totalment l’ermita de Sant Miquel de Verdú, ermita gòtica, que en el seu dia estava presidida per un gran retaule pintat per Joan de Rua, conegut amb el sobrenom del Mestre de Cervera, entre els anys 1483 i 1484 i que avui dia es conserva al Museu Episcopal de Vic. La seva restauració va comportar la realització d’una escultura en pedra al·legòrica a l’Arcàngel Sant Miquel, esculpida pel jesuïta resident a Verdú, Cinto Casanovas i Corderoure. 

També fou objecte de recuperació l’ermita de Sant Miquel, d’estil romànic amb un campanar d’espadanya amb dos ulls, situada a la població de Puigverd d’Agramunt. Cal dir que aquesta ermita comparteix l’advocació de Sant Miquel amb la de la Mare de Déu de Gràcia. 

A Vilagrassa es va actuar a l’ermita de la Mare de Déu del Roser, amb la col·locació de vidrieres al seu atri, així com la delimitació i urbanització i enjardinament de la plaça al seu redós. 

Es va recuperar totalment el temple parroquial de Sant Salvador de Claravalls, després de restar més de 25 anys tancat al culte, amb la seva total remodelació. L’acte inaugural de l’obra va ser presidit pel bisbe de la Seu d’Urgell, Joan Martí i Alanis, el dia 6 d’agost de 1994, festa litúrgica de Sant Salvador. 

A Santa Maria de Montmagastrell, es va edificar el campanar a l’església parroquial del Dolç Nom de Maria. Cloquer de planta quadricular i que compta amb quatre obertures per a les campanes. Aquesta actuació va ser molt apreciada pel poble, ja que molts dels seus habitants, pensaven que mai veurien realitzat el campanar de l’església. Va ser inaugurat pel bisbe Joan Martí i Alanís i el president de la Diputació de Lleida, Josep Grau i Seris. 

L’actuació feta a Maldà va consistir en l’arranjament de tot el teulat de l’església, que es trobava en un estat ben lamentable. Santa Maria de Maldà és una església de grans proporcions edificada al segle XVIII, d’estil neoclàssic amb una gran façana. El seu interior és de tres naus i compta amb un gran campanar octogonal. Cal dir que l’arquebisbat de Tarragona s’hi va implicar força, en la seva restauració, així com l’Ajuntament de Maldà. L’arquebisbe de Tarragona Ramon Torrella i Cascante va signar el conveni per a la realització de l’obra a la seu del Consell Comarcal de l’Urgell.

També el Consell Comarcal de l’Urgell fou l’impulsor de la restauració de retaules i imatges barroques a nivell comarcal. 

Agramunt va veure realitzada la restauració del retaule barroc de la Mare de Déu del Roser, obra executada al tercer terç del segle XVII, i que es troba situat en una capella de l’església parroquial de Santa Maria d’Agramunt. La seva composició consta de 15 taules policromades que representen els quinze misteris del Rosari. La seva restauració va anar a càrrec del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. 

El retaule de Santa Anna, situat a l’església parroquial de Sant Pau de Narbona d’Anglesola, és una obra realitzada l’any 1524 en pintura al tremp sobre fusta. El seu estil s’atribueix al flamenc autòcton amb transició al renaixement italià. Originàriament havia estat situat a la capella de Santa Anna, i el 1897 va ser traslladat a la capella de les Germanes Carmelites de la Caritat, passant finalment l’any 1980 a romandre a l’església parroquial. La seva restauració, realitzada pel Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, es va portar a terme l’any 1993.

Dels retaules barrocs existents abans de la guerra incivil del 1936 a l’església de Santa Maria dels Omells de na Gaia, se’n van poder salvaguardar algunes imatges de la crema dels retaules efectuada el juliol de 1936. Foren una Assumpció de la Mare de Déu, un Sant Miquel, Santa Llúcia, Sant Esteve, Sant Francesc Xavier i un Sant Franciscà. Aquestes imatges van restar guardades a la parròquia fins que gràcies a la iniciativa del Consell Comarcal de l’Urgell i el suport rebut de part del seu rector mossèn Joan Llort i Badies, es restauraren totes elles a càrrec del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya. Aquestes talles barroques són d’una gran qualitat, ressaltant-ne la imatge de la Mare de Déu Assumpta. 

L’actuació feta a Guimerà, va ser portar l’electricitat al santuari de la Mare de Déu de la Bovera, portada inclosa en el pla d’electrificació rural que el Consell va promoure. Aquesta actuació va ser un bon revulsiu per activar el santuari com a lloc de trobada i d’estades de convivència.

També es van constituir els patronats dels castells de Maldà i de Ciutadilla per tal de promoure la seva restauració, tan anhelada pels habitants d’aquests dos municipis. Malauradament aquells patronats no han tingut la vitalitat desitjada. En l’actualitat, amb patronat o sense, cal que les administracions responsables continuïn treballant per la rehabilitació total d’ambdós castells. 

En l’actualitat, però, hi ha una ferida oberta en la recuperació del patrimoni local i comarcal, es tracta de l’ermita de Sant Roc, situada al municipi de Sant Martí de Maldà. 

Aquesta ermita va començar a construir-se l’any 1734 i va ser enllestida, suposadament, tres anys després. A la clau de l’arc d’entrada hi figura els noms dels seus impulsors, Torrent i Blanc. Cap a la fi del segle XIX, l’ermita va entrar en un estat de decadència, essent objecte major del seu estat decadent l’any 1936, quan un escamot la va incendiar i va caure el sostre, inici del seu progressiu deteriorament. 

Si es vol salvaguardar de la ruïna total, caldria emprendre accions per a la seva restauració i consolidació de manera urgent. Aquí hi ha de tenir un paper rellevant l’Ajuntament de Sant Martí i subsidiàriament el Consell Comarcal de l’Urgell, com també instàncies superiors a aquests organismes. 

Personalment conec persones de Sant Martí de Maldà que lamenten la inacció del seu Ajuntament i organismes superiors, vers aquest patrimoni i que estarien disposats a sumar esforços per a la rehabilitació d’aquesta ermita. 

El títol d’aquest article reflecteix plenament que treballar per la recuperació del patrimoni, sigui en l’àmbit que sigui, és un noble objectiu.

Massa sovint rebem grans declaracions sobre la salvació d’aquest, que malauradament no va acompanyat de l’acció pertinent que ho faciliti.

Els comentaris fets sobre la recuperació del patrimoni local i comarcal realitzats pel Consell Comarcal de l’Urgell en el quinquenni del 1990 al 1995 il·lustren plenament que amb constància i persistència es poden aconseguir resultats exitosos, malgrat entrebancs i incomprensions d’aquells que més obligació tenen per salvaguardar el patrimoni heretat de les generacions que ens han precedit. 

Cuidar el patrimoni omple d’orgull els habitants dels municipis receptors, i transmet un sentiment de pertinença i estima sobre aquell bé que ha estat objecte de recuperació.