Els seus pares van tenir sis nenes i un únic nen, el Salvador. Està integrat en aquesta nostra terra, on se sent respectat i de la qual aprecia la qualitat de vida. Aquí ha après que Espanya és més que una sola pàtria i un sol idioma. Viu a Cervera, on ha format amb l’Oksana un nucli familiar amb dos fills, el Nicolás i la Tetiana. És bon coneixedor de Tàrrega, per on li agrada passejar, sobretot per Sant Eloi, i valora la singularitat funcional de l’Av. de Catalunya. Ens acomiadem amb la música de Julio Jaramillo, que canta “odio quiero más que indiferencia, porque el rencor hiere menos que el olvido…” La seva conversa és una metàfora crítica d’un país sovint oblidat. 

Jo vaig venir aquí enganyat. Havia pagat 600 euros per anticipat, més el viatge en avió, i quan vaig arribar a Sevilla es tractava de l’enganyifa d’un individu que ens havia promès treball. Els enganyats som dotze equatorians, d’entre els quals dues dones. Alguns van espavilar-se amb l’ajuda d’un conegut, però som cinc i una noia que ens trobem al carrer sense res. Vam dormir dos dies al ras, en una estació d’autobusos. Va ser un moment duríssim. Sort d’una senyora que ens va oferir allotjament al poble de Los Rosales a canvi de treballar-li la terra. No coneixia la feina del camp i t’asseguro que recollir patates a ple sol es molt fatigós. Jo pensava que el que sembres ho acabes recollint i Déu t’ho recompensa. Aquesta senyora va dur-nos a l’església del poble, que ens proporcionà roba. El capellà ens va animar a denunciar l’estafador. Gràcies a la denúncia, vam saber que aquell individu ja tenia antecedents policials. Més endavant vam venir a Lleida a recollir fruita. Va ser quan la policia ens va fer saber que l’havien atrapat. La descoberta d’aquesta estafa va facilitar els tràmits per a la doble nacionalitat. Faltava un contracte de treball, que ens el va oferir una empresa de Térmens. Ara treballo al Grup Alimentari Guissona.

Quina història més despietada!

Tots venim pel mateix, per guanyar-nos la vida. La precarietat facilita l’abús. L’estafa va ser tan sonada que els diaris equatorians se’n van fer ressò. També la televisió. El més dur d’afrontar va ser quan els de casa se’n van assabentar. Em va telefonar el pare per si estava bé, i jo me’n vaig sortir com vaig poder per tal de tranquil·litzar-lo. No volia que patissin per mi. Quin mal tràngol!

Quants anys fa d’això?

Jo ja fa vint-i-cinc anys que soc aquí. Abans anàvem un any a l’Equador i l’any següent a Ucraïna, el país de la meva dona Oksana. Des de la covid-19 no hem tornat a anar al meu país. Ara tenim dos fills i les despeses han augmentat, no m’ho puc permetre. El pare s’ha mort, la meva mare està molt malament i la meva germana m’aconsella que no m’hi atansi, perquè segons qui se n’assabenti estic exposat a xantatges i robatoris. La situació en els darrers anys ha empitjorat molt. Des de la caiguda de Rafael Correa, l’any 2017, el país ha anat de mal en pitjor. Amb ell hi hagué una major despesa en aspectes socials i els qui més tenien eren els qui més impostos pagaven. Sense ell, la classe mitjana ha desaparegut i les diferències socials són abismals. Els rics viuen en ciutadelles amb vigilància reforçada i amb un luxe totalment allunyat de les necessitats de la majoria de la població. Les màfies de la droga mexicanes i colombianes s’han assentat al país, amb el vist-i-plau del president actual, Daniel Noboa, important empresari exportador de bananes. Aquestes màfies exigeixen “la vacuna”, una espècie d’impost revolucionari perquè puguis seguir fent la teva feina. Si no el pagues, cremen el teu negoci o te’l destrossen. L’Estat ha dimitit! Equador ha passat de ser un país de trànsit a un centre de la droga d’Amèrica del Sud. Guayaquil, d’on soc, és el centre neuràlgic on es distribueix aquesta droga via als Estats Units o Europa. Aquesta situació comporta un augment de la violència i la corrupció.
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí