Quan en acabar l’entrevista li pregunto com és la dona cubana, la resposta me l’acompanya amb un enregistrament que té al seu mòbil, on una noia amb molta empenta no para de xerrar. No l’entenc de res! En Frank m’ha de traduir el que diu, i jo descobreixo que l’argot cubà és força complicat. M’ho corrobora ell amb uns quants cubanismes rutinaris, que denoten una manera molt particular de parlar la llengua cervantina. És una característica més dels habitants d’aquesta allargassada illa del Carib que denota la frescor de la seva espontaneïtat. En Frank reconeix que parlant amb catalans aquesta frescor no la té. Diu que amb nosaltres ha après a parlar més fluix. 

Als dotze anys ja estudiava Belles Arts. Després de les etapes d’aprenentatge de molt bon record a l’Escola Vocacional, l’Escola Nacional i l’Institut Superior, em graduo en pintura, perquè s’ha de tenir una manifestació artística per graduar-se… Tot i que jo soc i em sento artista plàstic de cap a peus. Admeto que sempre hi pot haver un toc de les arrels cubanes que porto al damunt, però aspiro a un discurs universal valent-me de diferents codis artístics com la pintura, escultura, gravat… L’art plàstic te’l definiria com la imatge, el símbol o el concepte que transmet una idea o sensació. La tècnica amb què m’expresso no deixa de ser un recurs que persegueix la difusió del concepte. Amb aquest bagatge em planto a Madrid a exposar el meu art. Aquesta visita em portaria a treballar un temps al Museu Reina Sofia. Després me’n vaig anar a les Canàries, on hi ha la comunitat cubana per capita més gran d’Espanya, i allà vaig viure a Las Palmas vint anys. He residit ininterrompudament en grans ciutats com Madrid, Sevilla… Sempre amb el neguit d’exposar. Fins arribar on soc, en què em cal una mica de pau. I aquesta pau l’he trobada aquí, on la vida és més tranquil·la, on l’activitat agrària segueix notant-se. Aquí tot és més pausat, em recorda a Cuba. Un cop la gent se t’obre, sou trempats, planers. La ciutat t’empeny, no cal conèixer el veí ni que ell et conegui. O vas al màxim o la ciutat t’engoleix. Barcelona és igual! Les grans ciutats no dormen, mentre que aquí a la nit, abans i tot, hi ha un silenci enorme. L’agraeixo. 

Aquesta pau repercuteix en el teu art?

Durant anys he servit clients importants, anava darrere de fites personals, era un no parar. Ara estic creant la meva obra no al gust dels altres, sinó que simplement vull fer la meva obra, crear el meu propi llegat. Estic en una fase creativa i personal, encara que el discurs sigui cosmopolita. Per aquesta nova fase buscava un món diferent i l’he trobat aquí, enmig vostre. 

Coneixies Catalunya?

Des dels meus anys d’estudiant, sempre m’havia cridat l’atenció Catalunya. En aquell temps, era la meca de l’art: grans exposicions, els millors esdeveniments artístics, bones beques, excel·lents projectes artístics… Tot i haver perdut una mica de ritme, Barcelona segueix tenint encant. I no només Barcelona, Girona també és preciosa i sorprenent. Si t’he de ser sincer, però, la ciutat que més m’ha entusiasmat és Tarragona. M’encanta i a més té mar, i el té a la vista. Segurament aquí hi té molt a veure d’on soc. Un cubà ha de veure aigua, som illencs de soca-rel. Cuba és estreta, l’indret més allunyat del mar és a 200 km. Tenim el mar a tocar i això confereix caràcter. 

Entre catalans i canaris hi ha diferències?

Sí, és clar. Els cubans amb els canaris ens uneix un vas comunicant entre illes que fa que ens assemblem. Ells són aplatanats, com nosaltres. “Ahorita” funciona a les Canàries com a Cuba: pot ser d’aquí una hora o l’endemà. Aquí ara és ja, i punt. Per això et dic que som aplatanats, perquè hi ha temps per a tot. Tot pot esperar. Té a veure amb la idiosincràsia de la gent. 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí