La Maisie és filla de pare irlandès i mare escocesa. Va néixer a Redbridge, municipi situat al nord-est de Londres. Se sent més britànica que anglesa. Té carrera cursada a la Universitat d’Aberystwyth, al País de Gal·les. El seu recorregut vital pel Regne Unit és una garantia a l’hora de referir-se al país de la Union Flag. La seva vida transcorre entre una foscor de joventut en què no accepta molta cosa del que veu i viu, i una llum que l’obre a un món allunyat de la seva terra. Terra que ens explica amb un component crític que marca diferències. El seu discurs s’endolceix en referir-se a Diana Spencer. És com si una lleugera brisa asserenés un diàleg d’intensa vivesa.

Superada la pandèmia, encara residia amb els meus pares, però necessitava viure la meva pròpia vida. D’oportunitats de treball no n’hi havia i la vida s’havia encarit molt a Anglaterra, i més que encara ho està. Em vaig treure el Tefl, títol que em permet d’ensenyar la llengua anglesa fora del Regne Unit. Espanya m’atreia, fins al punt que al col·legi havia estudiat castellà com a segona llengua estrangera, i també a la universitat. Sempre havia pensat a perfeccionar el castellà après, així que als 26 anys vinc a Tàrrega per treballar com a auxiliar de conversa. D’això, al novembre farà quatre anys. Un cop aquí, ja ho veus, he après el català. Tinc sort que l’aprenentatge de llengües se m’ha donat sempre bé. En aquest temps he fet amistats i tinc una bona xarxa de coneixences. Aquí puc fer la meva vida. També hi ha dificultats, és clar que sí, però em resulten més fàcils de superar perquè no em sento jutjada per les meves decisions. Aquest és el meu lloc!

L’encariment de la vida és conseqüència del Brexit?

Sí, indubtablement. Els preus de mercat es van disparar i així continuem. La verdura i la fruita van escassejar. Els productes d’importació els paguem més cars. Falten camioners, infermeres, metges… En llocs de gran responsabilitat hi ha buits inquietants. I la burocràcia no ha parat d’augmentar, i això que prometien rebaixar-la. Part de la meva decisió de deixar el país és per culpa del desenvolupament legislatiu del Brexit, a partir de gener del 2021. En el referèndum, jo vaig votar que no, com els meus amics, però la tendència conservadora i nacionalista va vèncer tots els obstacles per sortir-se amb la seva. Hi ha molta gent nostàlgica de la part més brillant de la nostra història. Pensen que allunyant-nos de la Unió Europea recuperarem la nostra sobirania i, amb ella, el prestigi perdut. Jo soc crítica amb aquest orgull nacionalista. Per a mi hi té molt a veure la globalització i el seu efecte de pèrdua d’identitat nacional. A més, quan vam votar hi havia una tensió latent amb els refugiats procedents de la guerra de Síria, que molta gent no volia al nostre país. La immigració mal entesa promou un tancament respecte a l’exterior. En fi, vivim un canvi tan dràstic que ni jo reconec el meu país. Jo crec que tard o d’hora retornarem a la Unió Europea, si és que segueix existint. Aquesta, però, és una altra història que està per escriure’s. 

La llengua anglesa és igual a tot el Regne Unit?

Hi ha diferències clares. L’accent d’Irlanda és més melòdic. No em refereixo al gaèlic, llengua nadiua parlada sobretot a les zones occidentals rurals de l’illa d’Irlanda i que jo no entenc gens. L’escocès té un accent bastant diferent a la resta de parlants anglesos. Jo no tinc problema per entendre’l perquè la meva família per part de mare és escocesa, però la majoria d’anglesos no entenen els escocesos quan parlen entre ells. També el gal·lès és diferent, però no tant, sobretot al sud. El gal·lès del nord, que és el de la universitat on vaig estudiar ciències polítiques i sociologia, ja és més diferent, però no tant com el d’Escòcia. És més, per la relació tan especial que tenim amb els estatunidencs, també entenc la seva llengua. Tinguis en compte que el nen britànic creix escoltant molts programes nord-americans de televisió, d’aquí que ens resulti familiar. 

Com som els catalans?

Em dieu que sou tancats, però deu ser perquè no coneixeu com som els anglesos… Parlant el català tinc molt de guanyat, ho agraïu molt. En canvi allà se’t jutjarà si no parles prou bé, crearan una línia per marcar que tu no ets dels seus. Fins i tot arriba a passar en pobles que, si ets anglès però no del poble on vius, costarà que no se’t consideri forà. D’immigració, als pobles, ben poca. A les capitals sí que n’hi ha. Aquí heu treballat una societat civil activa, que ajuda molt a fer comunitat.

Què sents quan sents cantar en anglès?

Els britànics tenim normalitzat sentir pertot arreu cançons en el nostre idioma. Quan vaig arribar a Tàrrega, vaig sentir una cançó d’Ed Sheeran, que a mi no m’agrada, i vaig pensar: “Oh no, horror, també aquí!” No tot són avantatges, he, he… El cert és que representa un poder cultural profund. Com ho és també que el software, o programari informàtic, es faci únicament en anglès. 

Triangula’m el Regne Unit. 

Em quedo amb el te, la BBC i la família reial. El nostre te és diferent a les infusions que beveu vosaltres. És marró i s’acostuma a barrejar amb la llet, de manera que queda com un tallat. Se’n poden fer tres o quatre durant el dia: és un moment de conversa, de desconnexió, depèn de la circumstància. Hi ha l’afternoon tea, que es pren cap a les tres, una espècie de berenar en què es tria el te d’una carta amb diferents varietats, i s’acompanya d’entrepans petits i algunes postres. Abans era exclusiu de les classes altes, però s’ha popularitzat. La BBC és un punt de referència en la informació perquè es fa valdre la seva independència davant del poder polític, més abans que ara. Se sustenta amb la taxa que paguem per mirar la televisió a casa. No té publicitat. Però sobretot la destacaria per la programació de producció pròpia, d’una gran qualitat. Quant a la família reial, hi ha una devoció que no comparteixo. Una vegada vaig criticar-la sopant a casa, amb els meus pares i l’àvia materna, escocesa molt orgullosa de ser-ho; es van posar tan tensos que encara ara ho recordo. Els joves som més crítics, però s’ha de vigilar a l’hora d’expressar la crítica, perquè és un aspecte molt sensible del poble britànic. En un lloc públic no ho faria mai. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí