Els coptes són cristians de la primera fornada, catòlics o ortodoxos. Avui han d’acceptar que són una minoria a Egipte, però es mantenen fidels a les creences que provenen de l’Antiguitat. No així la resta del país, que amb els segles s’ha convertit majoritàriament a l’Islam. La Mariam és una copta catòlica que no té la paraula abundant. Va néixer a Sohag, capital de la província amb el mateix nom, situada a la ribera occidental del Nil, a quasi 500 quilòmetres per carretera del Caire. Les seves filles Susanna i Sofia tradueixen el que em diu. En canvi la Carme, la més petita, només mira. En marxar de casa seva, m’obsequia amb un genial record de les tres més grans piràmides. 

El meu espòs va ser el primer a venir aquí. S’hi va sentir tan bé que al cap d’un any jo vinc a fer-li costat amb la nostra filla Susanna, nascuda a Egipte. La Sofia i la Carme són nascudes aquí. El Zakaria, que així es diu el meu marit, em garanteix que aquí m’hi trobaré a gust i que no he de témer res. Ell té una rellotgeria al carrer del Carme, nosaltres vivim al raval del Carme i la nostra filla petita es diu Carme. Vet aquí un senyal del bon acolliment que hem trobat en vosaltres. Si no em trobés ben acollida, potser me n’hagués tornat cap al meu país. Gràcies a Déu tots cinc ens sentim feliços, perquè estem units i vivim en un territori que ens resulta molt agradable. 

Quins records tens d’infantesa?

El poble d’abans no té res a veure amb el d’ara, ha crescut molt i se n’ha anat fins a la mateixa ribera del riu. Això és possible a partir dels anys seixanta perquè és quan s’acaba la presa alta d’Assuan, que impedeix les crescudes sobtades i descontrolades que els nostres pares, i encara més els avis, havien patit. La nostra casa era a uns tres quilòmetres del Nil, i situada en una zona més alta, en prevenció de les riuades. Tot i així, els nostres avantpassats ens havien explicat inundacions, que formaven part del cicle natural del Nil. Quantes vegades havien hagut de recollir-ho tot i anar-se’n a buscar refugi en llocs més segurs. Jo soc nascuda el 1984, una època en què la resclosa d’Assuan ens proporciona una seguretat que abans no hi era. Tot i així el poble era molt més petit que l’actual, ens coneixíem tots i hi havia un esperit de col·laboració i veïnal que amb la massificació ha desaparegut. De nena havia passat moltes estones contemplant les embarcacions de vela que solcaven el riu, amunt i avall. La família era pagesa i en allò que podia jo ajudava en les tasques del camp i a tenir cura d’uns pocs animals. La família egípcia té uns vincles i un entramat de relacions molt fort. Ens ocupa molt de temps parlar dels familiars, perquè per a nosaltres són molt importants. En això no hi ha hagut canvis. Vivíem davant d’una església.

Els pares viuen?

Només la mare. Es diu Fawzeya, té 65 anys, però no vindrà a viure amb nosaltres, està massa arrelada a la seva terra. Ens comuniquem sovint amb ella a través d’internet. Ens pregunta coses d’aquí; és natural que tingui interès per saber com vivim i per seguir el creixement de les netes. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí