L’Aichatou té cinc germans. De tots ells, és la més callada i tímida, amiga dels llibres i de tancar-se a l’habitació per tal de progressar acadèmicament. Gràcies a aquest procedir té estudis universitaris de biologia. És natural de Pikine, nova gran ciutat sorgida a tocar de Dakar. Treballa a la residència de la gent gran Sant Antoni. Hi està molt contenta, com també amb nosaltres, els targarins. Parla sincerament, amb un català que a les primeres de canvi sorprèn per la seva pronúncia i domini dels vocables. Les seves explicacions van acompanyades d’una mirada compromesa amb el que diu. Casada i mare de dos fills: l’Anta, de set anys i l’Hibrahim, de dos. 

El meu home, Aliou, senegalès com jo, vivia aquí des del 2007. Estava la mar de bé, perquè li van fer un contracte de treball de seguida, cosa que allà no passa mai, però va patir molt amb la crisi econòmica que va esclatar al cap de poc. Ens vam casar l’any 2014 al Senegal. Al cap de més d’un any vaig decidir de venir a Tàrrega. Aquí sorprèn quan ho explico, em pregunteu com és que no vaig venir a viure de seguida amb el meu marit. Tot i que hi ha dones senegaleses que porten casades deu, quinze i vint anys, i segueixen vivint al seu país mentre que els seus homes són a Europa. La norma de la nostra cultura és que la dona ha d’aguantar la situació de llunyania del marit amb normalitat, igual que l’home se suposa que també l’aguanta. El que passa a partir d’aquí no ho sé, això ja és un altre tema. Jo t’explico el que per a nosaltres forma part de la normalitat. És ara que aquesta situació comença a canviar i les dones casades venen cap aquí. Abans era impensable que una dona casada se n’anés lluny dels pares. Què hi ha de fer lluny dels pares? No res, perquè qui ha de tenir cura dels pares és la dona, més que del marit. El casament el vivim com un formalisme que sobretot ha de complaure la família. Els qui vivim a l’estranger som portadors d’una altra manera de veure aquestes coses, som el motor d’una occidentalització que no sempre està ben rebuda. La resposta normalment és aferrar-se a la tradició. “Mira-la aquesta, de què ens parla, nosaltres no som així”, és una resposta habitual. Si jo soc aquí és perquè hi havia el meu marit, en cas contrari, sola no m’haurien pas deixat marxar. 

D’entrada, alguna sorpresa?

En arribar i mirar què hi havia a la nevera, hi veig Fanta de taronja i Coca-Cola. Allà només les tenim com a postres en cas de festa. És un element de festa! Quan l’Aliou em diu que aquí es beuen quan se’n té ganes, el primer pensament és: “Caram, sí que es viu bé aquí!” Allà mengem un sol plat i com a punt final bevem iogurt. No el prenem amb cullera, el bevem perquè hi afegim aigua.

Com ens veus?

Tranquils, la vostra manera de viure és més tranquil·la que la senegalesa. Aneu més per feina, no us atureu pel carrer a fer-la petar. A Dakar els carrers són sorollosos per la gentada que hi ha parlant, saltant d’un tema a un altre, no s’acaben mai els temes de conversa. Aquí en diumenge, sobretot al vespre, els carrers estan buits. Allà això és impensable, la gent és més vital. No pots anar pel carrer dient un sol adeu i ja està, impossible, està mal vist. Has de donar conversa o t’has d’afegir a les que et trobaràs. El carrer és tant un lloc de trànsit com un lloc de vida social. 

Parles molt bé el català.

En quedar-me embarassada al cap de poc d’haver arribat, em vaig haver d’espavilar. Com m’hagués agradat tenir al meu costat la mare! Així que intensifico l’aprenentatge del català: matí a l’Escola d’Adults i tarda al Consell Comarcal. M’apunto a la parella lingüística, una experiència interessant que consisteix a tenir algú amb qui quedem per conversar quan ens va bé a les dues. També vaig al Club de Lectura en català, que permet parlar de llibres després d’haver-los llegit. En aquest procés la figura de la Teresa Pubill és cabdal pel seu suport, una excel·lent professional. Després vaig cursar una formació d’atenció sociosanitària. L’any 2018 vaig començar a treballar a la residència Sant Antoni. És aquí on practicava i practico un català més antic amb els residents.

Podeu llegir el reportatge complet aquí