Les plantofades verbals al Congrés entre els partits “independentistes” (ERC/Junts) són a l’ordre del dia i ja ens hi tenen avesats. La darrera, però, ha pujat un esglaó més i ha posat el dit a la nafra (directament Rufián va assenyalar amb el dit la bancada de Junts), acusant-los d’haver col·locat “els seus amiguets” a consells d’administració de corporacions de l’Estat. 

De fet portem uns mesos que hi ha un degoteig constant a posar independentistes a llocs estratègics estatals: Miquel Calçada i Sergi Sol a Radiotelevisió Espanyola (RTVE); Ramon Tremosa a Aeroports Espanyols i Navegació Aèria (AENA); Pere Solé a Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC); i darrerament Eduard Gràcia a Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles (RENFE). Aquests són els que més han sonat, però segurament n’hi pot haver d’altres que han passat desapercebuts.

És una mica desconcertant que els partits independentistes que haurien de treballar per posar tants pals a les rodes com fossin capaços a l’Estat per fer-lo trencadís, sembla com si volguessin entrar a un nivell de col·laboració, gens desitjable pel bé dels nostres propis interessos. 

I aquí comença el dilema que preocupa el ciutadà que encara lluita i es desviu per la llibertat col·lectiva del nostre país. Amb quin objectiu les formacions polítiques que en teoria lluiten per aconseguir el nostre irrenunciable anhel de independència s’han avingut a “col·locar” aquestes persones en estructures cabdals per mantenir la nostra submissió? Només se me n’acuden dos: 1. Per potinejar per dins les empreses públiques estatals; 2. En agraïment als serveis prestats dins de la formació política.

En el primer cas com a infiltrats, no veiem l’efectivitat que això pot comportar pels nostres objectius. Els consells d’administració d’aquests ens castellans, com la majoria de consells, solen tenir nombrosos membres (entre 20 i 30). Això fa inviable que un conseller sol pugui influir en les seves directrius. En el segon cas la cosa representa un endoll en tota regla. Una pràctica molt habitual precisament de la política, que l’independentisme reprova