La Rayssa és influencer. També infermera. No són activitats oposades, com bé ens explica. Però ara viu i sent un irrefrenable impuls que l’empeny a bastir el seu món al voltant d’un activisme de gran creativitat a les xarxes socials. Aquesta aspiració s’ha convertit en la prolongació d’una manera de ser i expressar-se. S’explica amb naturalitat, segura del que diu. Només s’accelera en referir-se a la Selecció brasilera de futbol, la popular canarinha. De seguida treu de la seva  bossa una samarreta, m’ensenya l’escut de la CBF i la conversa emprèn un altre vol. És de Goiânia (estat de Goiás), al centre del país. La seva vinculació amb Tàrrega ve donada per una relació sentimental que va ser i ja no és. 

Els meus pares arriben a Lleida capital l’any 2003 a la recerca d’una millor qualitat de vida. Munten un bar, sempre han tingut la mà trencada per a la restauració. Dos anys després arribo jo, amb 14 anys. Deixo terra i amics, però sent com soc (inquieta, curiosa, creativa) vinc amb ganes de descobrir un nou país. Com que ja m’havia preparat per parlar castellà, m’integro ràpidament a les classes de l’institut. Sento la nostàlgia tan pròpia nostra, un sentiment que sempre m’ha acompanyat. D’entrada se’m fa dur, soc una noia que desperto curiositat entre els companys i que per això mateix creo recels sense voler entre les noies. Em sentia respectada pels nois, però l’enveja femenina em feia patir molt. Sort que la meva inquietud personal de millora i adaptació a una nova realitat em van ajudar a superar-me. Aquesta nostàlgia ha anat canviant d’intensitat en la mesura que m’he sentit una catalana més. 

Nostàlgia de què?

De la cultura en general, però sobretot de la gent. I un cop us conec penso que sou els europeus que més us assembleu al caràcter brasiler, en el sentit que si hi ha voluntat d’integració, vosaltres, com els brasilers, us interesseu pel foraster i us el feu vostre, no hi ha barrera cultural ni idiomàtica que valgui. 

Com sou els brasilers?

Comencem per dir que som més de dos-cents milions. Amb tanta gent hi ha de tot! La nostra ètnia és plural i de procedència diversa, però amb una característica que ens fa simpàtics arreu: enormes ganes de viure la vida, de fer amics, de comunicar-nos, de riure encara que la situació sigui la pitjor. És una alegria vital que jo no he vist ni en cap altre país ni en cap altra cultura. La manifestem de moltes maneres, tot i que la més universal és la samba. L’aprenem de petits a casa, de la forma més natural.

Ai, la dansa, que no falti!

És una manera molt nostra d’expressar l’energia i positivitat que ens acompanyen. T’he parlat de la samba, tot i que per a nosaltres és el samba, el ball més icònic del Brasil. Però n’hi ha d’altres, com el pagode, que és un estil musical derivat de la samba; ambdós es ballen individualment. Altres són més de parella: el forró, semblant a la batxata, és molt festiu i sensual; el piseiro és popular i potser més recent que els altres. Hi ha un estil de reguetó molt nostre, el funk brasiler, amb lletres molt suggestives. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí