En tota entrevista s’hi reflecteix el llenguatge verbal, no tant el no verbal. La Franchesca domina els dos, amb especial gràcia pel que fa a l’expressió facial i a com belluga braços i mans segons la situació. Li endevino que deu ser una manera molt dominicana de comunicar-se, buscant la complicitat de l’interlocutor. Entre dominicans usen sempre el castellà. A vegades li diuen que ja és més d’aquí que d’allà, perquè la seva parla ha perdut desimboltura en algun matís identificador. I és que, tot i que nascuda a Santo Domingo, és targarina des dels 8 anys. Amb l’Eloi tenen dues nenes: l’Erzulie i la Marinette. L’infortuni adolescent li ofereix una amplitud de mirada que marca la seva personalitat. 

Soc del barri de Cristo Rey, de Santo Domingo. És un barri poblat per gent de classe mitjana baixa, conegut pels alts índex de violència i delinqüència. La meva mare va venir aquí quan ja no estava amb el pare. Es van separar quan jo sols tenia tres anyets. Som dos germans, Duván i jo. Fins als 8 anys vaig estudiar a l’escola Calassanç, sense cap record especial, ni bo ni dolent. Després vaig anar per poc temps en una altra que era més a prop de casa. En la meva infantesa anava descalça pels carrers sense asfaltar del barri, al meu aire. Sovint marxava la llum... No hi havia aigua corrent, l’anava a buscar al riu en la furgoneta d’un veí que li dèiem ypeta... Em posava a la part del darrere amb els peus penjant, carregàvem els bidons i amb aquella aigua cuinàvem i ens netejàvem. Va ser una infància dura, em va tocar de viure experiències que crec no hauria de viure cap persona. Als set anys vaig veure com un home travessava amb un matxet una altra persona, i al voltant la gent animava l’escena. Això explica que no hi hagi tornat mai més. I no és perquè no em senti dominicana de cap a peus! I tant que me’n sento! Des d’aquí lluito perquè el folklore i la cultura religiosa no perdi la nostra essència. 

A quina escola vas anar aquí?

Als Escolapis primer i a l’institut Manuel de Pedrolo després. Visc petits episodis quotidians de racisme que sumats tenen repercussió psicològica a una edat molt delicada. Com? Fent-me saber un dia sí i l’altre també que tinc coses diferents als altres: que si els cabells, que si el nas, que si el color de la pell... Puc dir que he patit bullying escolar dels 8 als 16 anys. Una situació que accentuava el meu caràcter introvertit i tímid, i que va determinar que no estudiés dret com a mi m’hauria agradat. Em vaig decantar per la medicina alternativa en una acadèmia de Lleida, amb l’objectiu d’alleugerir dolors.

Una manera d’apropar-se a la gent. 

Des dels 12 anys treballo amb l’espiritualitat. Vaig tenir uns somnis, unes revelacions amb experiències paranormals que van anar agafant forma fins arribar a dia d’avui, en què per a molts soc una guia espiritual. No forço a res, i l’únic que procuro és alleugerir dolors del cos i de l’esperit. M’expresso a través d’uns vídeos que es troben a Youtube, a l’entrada Erzulie Kenwa. Hi ha gent d’aquí, no únicament dominicans, que segueixen el meu consell, però en secret, perquè temen ser mal vistos. El catolicisme és símptoma de civilització, està ben vist. Després, però, cadascú a casa sap què adora, i és molta la gent que d’amagat tenen figures que aparenten ser unes i en són altres. Per exemple, una pot semblar la Verge Maria, però en realitat és l’Erzulie Alaila, una divinitat africana que és la màxima deïtat femenina del nostre vudú. La religiositat popular dominicana és sincrètica i té diferents variants.

Podeu llegir el reportatge complet aquí