La República de Guinea també és coneguda com Guinea-Konakry, i abans com Guinea Francesa. Natural de Kindia, Ibrahima Sory és aquí des de 2004. Sylla és el seu cognom, que ve del pare. El de la mare els guineans no el fan constar mai enlloc. Ara que té nacionalitat espanyola, però, els cognoms són Sylla Sylla, perquè la mare també es diu així. Domina set idiomes i m’ho diu sense cap ínfula de res: fulani, susu, francès, mandinga, diakhanké, català i castellà. Casat amb la Fatoumata, són pares de tres fills nascuts aquí, de 13 i 7 anys els primers, i 9 mesos l’últim. Els avis de la dona i els seus són de la mateixa zona rural. Un fet que abans era la norma i que la globalització s’ha encarregat de trasbalsar.

Els segles d’esclavitud hi són, però amb la independència teníem moltes ganes de passar pàgina. Guinea té la primera empresa de bauxita d’Àfrica i és molt rica en explotació minera. La producció anual d’or és important. La nostra terra és tropical i ofereix grans possibilitats agrícoles. N’hi ha prou de plantar el que sigui, perquè creixi espontàniament. Hi neixen els tres rius més importants de l’Àfrica occidental: el Senegal, el Níger i el Gàmbia. D’aigua no ens en falta! I tot i així, com és que no som capaços de superar una fragilitat econòmica amenaçant? Per la nova esclavitud! L’esclavitud real equival a feina dura, sense res a canvi. Tu treballes i l’altre s’emporta el benefici. Ara l’esclavitud ha canviat de forma. Hi ha empreses xineses, turques, russes, també europees i d’altres països, que contracten personal amb jornades laborals duríssimes, sense festes ni caps de setmana, i que a final de mes paguen una misèria. L’Estat no ofereix cap lloc on denunciar aquesta injustícia. Si et queixes et quedes sense feina i que passi el següent. Arriba un moment que val més marxar i buscar-se la vida en un altre lloc. Normalment els guineans anàvem a països francòfons, últimament més cap aquí. És indignant que la riquesa marxi del país sense cap benefici per als guineans. Aquesta és la nostra fragilitat econòmica.

A Guinea hi ha diferents ètnies?

Guinea té quatre regions principals, cada una amb les seves pròpies característiques ètniques. No som iguals, ni de bon tros. Per a nosaltres resulta molt fàcil detectar les diferències. L’altre dia l’amo de l’empresa on treballo des de 2007 em deia que ara començava a diferenciar entre negres d’un país i d’un altre. M’ho comentava després d’encertar d’on era un home de color que l’acabava de visitar. 

Et veuen un privilegiat per ser aquí?

Els que no tenen res sí, però jo no. L’emigrant és un perdedor. Ho és quan surt del país i ho és al lloc on arriba, convertit en immigrant. Allà tinc amics i coneguts que tenen treball i es guanyen bé la vida. S’han comprat un terreny, hi han construït la seva casa i hi viuen amb la família. El concepte de vida allà és més de casa que no de pis. El que guanyen és per a ells, perquè pocs impostos hi ha. Aquí se’n paguen molts, si bé també hi ha un sistema de protecció a l’aturat que Guinea no ofereix. L’ajuda allà te la proporciona la família, però això és un problema. No hi estic en contra, però és perjudicial. 

Quin problema és?

Imagina’t que soc professor i guanyo uns 600 euros al mes. Si he d’ajudar el germà, la germana, l’oncle i qui sap qui més, amb què em quedo? Ni el professor tira endavant ni els altres tampoc. També nosaltres contribuïm a aquesta xarxa d’ajuda des d’aquí. Com no has d’ajudar si allà hi has deixat els pares? Aquí critiquem l’individualisme, però té un aspecte positiu i és que empeny a espavilar-se. Si no t’aixeques ja t’ho faràs! L’última vegada que vaig ser al meu país, m’aixecava a les sis per anar a resar, i tornant cap a casa hi havia un grup d’uns deu joves asseguts sota un arbre prenen te. Abans de dinar hi tornaven a ser, i a la tarda una altra vegada. Havien abandonat l’escola i aquesta era la seva vida. I com aquests tants altres. Què els aporta aquesta situació? Ja t’ho dic jo: res! 
 

Podeu llegir el reportatge complet aquí