Amb l’Illa de virrei semblava que la política institucional a Catalunya arribava a un estat de cloroformització. No podem dir el mateix del que passa al país veí (Castella), on les picabaralles entre els nuvis (bipartidisme) amb el clàssic “i tu més”, sembla que ha d’acabar esclafint. No patiu, la sang no arribarà al riu (els nuvis en el fons s’estimen). Doncs ves per on ni una cosa ni l’altra, es va carregant una barrundanya que riu-te’n tu del Katrina. Portem ja algunes setmanes en què la perspectiva de tancar el cercle polític tempestuós es va refermant. A l’altiplà madrileny, a les contínues “sortides de l’armari” pels temes de corrupció, ara n’hi hem d’afegir també per als afers masclistes. La dimissió d’Errejón per assetjament sexual en què ha reconegut patir una “contradicció entre el personatge i la persona”, farà trontollar els ciments de Sumar amb tot el que això pot afectar a la coalició del govern castellà. I el resultat del cas Koldo encara està per veure, amb la imminent imputació d’Ávalos i la presumptiva enllordada del virrei, el panorama polític català pot fer un gir de 360º. 

I en el món independentista, la tirera de congressos nacionals dels partits pot significar un canvi important en les seves estratègies. Conjecturem que a millor, perquè a pitjor no poden. 

Després de mesos de debat, la CUP va tancar el passat setembre l’anomenat Procés de Garbí, on s’aprovà una nova organització, segons ells, “més eficient i sobretot més útil”, en què es bastiran i consolidaran “lideratges a mitjà i llarg termini” perquè puguin ser identificats millor pels ciutadans. 

Per altra banda, el Congrés Nacional de Junts, portat a terme a Calella el darrer cap de setmana, ha deixat clara la situació dels seus dirigents més importants: Puigdemont torna a la presidència; Turull es manté a la secretaria general, i Borràs es situarà al capdavant de la fundació FunDem. 

Ja només queda per escatir la futura direcció d’ERC que s’ha de posar en qüestió aquest mes de novembre, on les espases estan d’allò més desafiants.