Casablanca és la ciutat més gran del Marroc. El seu nom té reminiscències cinematogràfiques des de la mítica pel·lícula protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. La Saida hi va néixer i viure fins que se n’anà a Itàlia, a la regió del Vèneto. Allà els pares van reagrupar els cinc fills, dues noies i tres nois, i tots van adaptar-se a un entorn cultural diferent al seu. La Saida en guarda un grat record per com de bé se sentí tractada per companys i professorat. Als estius tornava a Casablanca, on va conèixer qui acabaria sent el seu marit. Va haver d’esperar a tenir 18 anys per casar-s’hi, i en viure ell a Tàrrega, va venir aquí l’any 2000. Treballa a l’Associació Alba i us pot servir una pizza al Tastapans. 

Casablanca és una ciutat de vint-i-quatre hores, viva, amb gent per tot arreu. És oberta i té una gran activitat comercial. Hi ha molta mescla de gent, la majoria musulmana, però també cristians i jueus, allà hi cap tothom. També ateus, que no segueixen cap precepte religiós. Cinc cops al dia el mujahidí des del minaret crida a l’oració. És l’hora de resar, l’àdhan, i la ciutat para, sobretot el divendres, el nostre dia sagrat. La gent escolta el mujahidí, que fa la funció de les campanes d’aquí. La mesquita és lloc de pregària, però també un important punt de trobada i socialització. Ser de ciutat cosmopolita va facilitar-nos l’adaptació a la vida italiana. Diferent hauria estat que procedíssim de poble, que no és el cas. A Itàlia la mesquita estava ubicada en un garatge petit, encomanava tristesa; en no tenir el toc d’oració, havia de recordar quan tocava parar i resar. Era un entorn respectuós, però que dificultava el seguiment dels ritus musulmans. Jo he trobat molta llibertat aquí. Tenim una mesquita gran, maca, ben arranjada, al polígon industrial Riambau. Paguem una mensualitat per mantenir-la. La comunitat marroquina és àmplia aquí, motiu pel qual és fàcil que s’ompli quan ens reunim uns 300 creients. 

Es pot ser cristià al Marroc?

És clar que sí! Jo veig al Marroc les esglésies més plenes que aquí. Allà hi van nens, i els qui es cuiden dels temples són gent jove, amb empenta. Aquí associem el temple amb gent gran, costa d’omplir-lo. 

Hi ha matrimonis mixtos entre cristians i musulmans?

La societat marroquina és més oberta del que aquí es pensa. Trobaríem unions matrimonials de tota mena, sobretot en el cas que un musulmà vulgui casar-se amb una cristiana. Costaria més al revés, però també n’hi ha. Costaria més perquè la xaria o llei musulmana no ho contempla, i a la noia se li fa veure que els seus fills podrien no ser musulmans. Si ell es converteix, que també passa, cap problema. 

Quantes llengües parles?

L’àrab del Marroc, que en diem dàrija i que forma part de la família de llengües germanes que parlen a Algèria i Tunísia; l’àrab fosha, amb què llegim l’Alcorà i ens entenem amb altres musulmans, perquè és el clàssic; a l’escola s’estudia el francès, que és com una segona llengua; l’italià el vaig haver d’aprendre per seguir els dos cursos d’esteticista. Aquí he après català i castellà, tot i que em sento més segura amb el català. No m’ha costat aprendre’l, perquè s’assembla a l’italià i hi he posat interès. A Itàlia m’hi van portar, però aquí hi he vingut per decisió pròpia, i quan hi ha ganes d’integració, costa menys. A Casablanca se sent parlar molt en anglès, d’un temps ençà hi ha molta la gent que el parla.

Podeu llegir el reportatge complet aquí