Alcochete és un municipi litoral situat entre Lisboa i Setúbal. L’hospital on va néixer l’Anna té una panoràmica esplèndida de l’immens estuari del Tajo. “Pel Tajo es va al Món, més enllà hi ha Amèrica, i la fortuna per als qui la troben”, canta el poeta Pessoa. La seva sort no la va trobar cap a l’oest, sinó ben a l’est, lluny del Tajo, a la ribera de l’Ondara. Qui li ho havia de dir? Ha paït tan bé el contrast que és una més de nosaltres, amb una parla catalana que en res no fa pensar que sigui portuguesa. El Tajo, com l’Atlàntic, li reporta un sentiment de pertinença del qual a vegades sent enyorança. No és estrany, la primera llum que va veure en sortir d’aquell hospital procedia de les seves aigües. 

El cognom de la mare va primer, el segon cognom és el del pare. Jo em dic Anna De Jesus Pereira. De Jesus és de la mare i Pereira és del pare. Això és per escrit. Quan és parlat, directament és Anna Pereira, perquè dius el cognom del pare. A Portugal quan la dona es casa perd automàticament el seu cognom i pren el cognom del marit. La dona perd part de la seva identitat, perquè el seu cognom desapareix. Més que desaparèixer, després dels seus dos cognoms, se li afegeix el cognom del marit, de tal manera que quan és parlat ella dirà el seu nom i tot seguit el cognom del marit. A vegades m’ha passat de buscar una amiga amb el cognom de quan la coneixia, però com que s’ha casat, a tot arreu consta amb el cognom del marit, i no la trobo. Et poso un exemple clar: la meva mare porta divorciada del meu pare quaranta anys. Doncs ella encara arrossega el cognom del meu pare, i no se’l pot treure, perquè la llei no ho permet. És una situació surrealista, però és el que hi ha. 

Des de quan ets aquí?

La mare es va separar del pare i va casar-se amb un espanyol. Vivia a Tàrrega, mentre jo vivia a Portugal amb el pare. Quan compleixo 16 anys decideixo de venir a viure amb la mare. Vinc aquí sense conèixer ningú més que ella. A aquesta edat és un canvi complicat que m’obliga a espavilar-me, de tal manera que al cap d’any i mig parlo tant castellà com català. Com m’ho faig? Autodidacta: llegeixo llibres i revistes, i hi poso molta voluntat per aprendre uns idiomes que són indispensables si vull seguir vivint aquí. Segur que el fet que el portuguès s’assembli tant al català em va ajudar molt. Fins al punt que ara em passa que quan dic que soc portuguesa hi ha qui d’entrada no em creu, se sent desconcertat. Parlar el català és important per sentir-se ben acollida, i jo aquí me n’he sentit sempre. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí