Al carrer del Mestre Güell hi ha el restaurant Quebab Tàrrega, regit pel pakistanès Mian i la seva dona romanesa Elena. Després de compartir amb ell una bona conversa, m’invita a un arròs basbanti, originari del seu país, amb carn de vedella. El plat es diu plao. És tastar-lo i demanar a corre-cuita un refresc que m’alleugeri la picassor extrema. Ell se’n riu amb bonhomia, i la desxifra en un 15%, res a veure a com acostuma a menjar-se’l. És prou bo com per no deixar-ne ni una engruna. Mentrestant, em comenta que potser aquest gust per al menjar fort que hi ha tant a l’Índia com al Pakistan explica les taxes tan baixes que tenen de càncer. “I saps què? Ajuda a procrear! Us aniria bé per aquí.” 

L’any 2000 surto de Gujrat, el meu poble, i me’n vaig a Grècia. Hi seria cinc anys. Entro en el servei de neteja d’un vaixell. Mentre netejo, em fixo en la feina dels soldadors. Sense que ningú me n’ensenyés, acabaria sent soldador professional. De Grècia salto a l’Hospitalet de Llobregat, a un locutori d’un cosí meu. Provo sort en un nou locutori a Vilanova i la Geltrú, i em va molt bé. Em surt una bona oferta a Torredembarra: un locutori al costat d’un restaurant tancat. Recordo que el primer dia no va entrar cap client. Estic a punt de fracassar, però gràcies a Déu els clients augmenten a poc a poc fins a arribar a fer calaix. Tot va fantàstic, tret d’un grup de marroquins amb els quals no m’hi entenc, perquè venen a molestar. Beuen alcohol en altres llocs, cosa que al seu país no podrien fer, i després es planten al meu restaurant amb exigències fora de lloc. Tot i la intervenció de la Guàrdia Civil, bona gent, me n’afarto i busco un nou trasllat. Algú em parla que a Tàrrega hi ha un restaurant tancat. 

Benvingut!

Vinc aquí a fer tracte tot sol, conduint un cotxe sense saber on em posava, sense conèixer res ni ningú. No puc pagar el traspàs que em demanen, però amb l’ajuda del cosí, d’alguns amics i d’un crèdit bancari m’hi atreveixo. És així com un restaurant que portava tres o quatre anys tancat obre de nou. 

Fins que se’n vagi de Tàrrega...

No penso marxar, perquè aquí em surten els comptes i em trobo amb una gent magnífica. Això és un altre món, la clientela és d’aquí, de majoria catalana, summament respectuosa. Sou oberts i estic molt content de conèixer-vos. No penso a canviar-me de nou, perquè no tinc motius per fer-ho. 

Podeu llegir el reportatge complet aquí