Com ja sabreu els qui em seguiu d’aquestes Finestres enfora, parlo, explico, rememoro i rondino de temes culturals. No sempre és així, però, i a vegades, el carregador de l’arma –sí, escriure és una arma– és pràcticament buit. O sense pràcticament. Així i tot m’ha passat poques vegades i en alguna tinc ajuda del gat que, sol·lícit i interessat, em dicta algunes paraules entre marrameus reclamant carícies o menjar tovet.
Avui em trobo en una sensació que sembla aquella quan tenim l’estómac buit i no saps si és fam de canelons o de justícia. Em paguen per dir-vos coses –amb estimació i pàgina fixa, no us penseu– i per tant he d'estrenyer el magí que és el cervellet i no pas aquell veí del segon primera.

No sé de què parlar-vos, i en canvi passen coses, les hores, les persones i les nostres vicissituds. No me n’aniré a parlar-vos de guerres: crec que m’he mullat sovint escaldant-me i tot, i aquesta desgràcia que munten com diu la frase quatre persones grans perquè els joves es matin parla per si sola. Els conflictes es resolen en una taula amb una tisana o dues ampolles d’espirituosos, o si no és així i hi ha algun interès acabem anegats de violències de tota classe. 

L’articulista Toni Sala parlava de la dificultat de trobar un tema per a l’article, que arriba a ser una obsessió, i que un cop el trobes, escriure ja ve rodat. Això ve a coll d’una entrevista a l’Espinàs que vaig llegir, on ell mateix es meravellava d’haver pogut escriure un text diari, durant tant de temps. Deia que li proposaren fer-ne un al mes i ell no es veia en cor d’estar amatent trenta dies de cercar tema, informació i referències, i per tant es proposà fer-los diaris. A mi, em seria impossible, prenguin nota.

Anem per feina, mai més ben dit, ja que en aquest moment m’agradaria comptar amb les persones que em llegeixen i rebre’n alguna indicació, recomanació enverinada, idea… De totes maneres, els podria parlar d’arts novament, ja que darrerament he anat a Barcelona –tenim difícil ser profetes a la nostra terra– a complementar amb una acció el poema d’una bona poeta i amiga, i amb algunes obres plàstiques fetes exprés vaig il·lustrar-lo en una performance.

També podria dir-los que he pogut publicar al meu bloc literari un treball que va quedar finalista, i que estic treballant dos poemaris nous. Podria, però els cansaria, ja que ben segur els importen més les coses d’àmbit general que no pas si segueix l’amor, el gat encara protesta, he cantat el diumenge 5 a l’Ateneu, m’esperen uns quants dies de visites mèdiques, exposaré aviat a Mollerussa i la primavera següent a Lleida, faig curs d’improvisació teatral, em molesta el menisc intern, estudio llenguatge musical, m’enamoren uns ulls intensos, treballo uns guions, preparo unes performances… i escric articles quan em toca, uf!

Clar que també podria queixar-me de la persecució de la nostra llengua a llocs on deixen governar aquell partit de nom de diccionari. I de la situació del transport a les nostres comarques, la poca aigua pels camps i l’excés de vent d’aquests dies, o de l’ús desfermat dels mòbils per tot que ens treu temps per a la lectura i ens fa estar empegats a l’aparell en tot moment. Em permetran que els digui que jo aquest tema el tinc controlat i que poso cada cosa al seu lloc… Perdó, ehem, els he de deixar que ara veig que tinc diversos missatges de Telegram, Instagram, Xgram, abans Twitter, per a respondre urgentment i un xat en el qual m’esperen fa deu minuts. Un altre dia segueixo. Si sé de què escriure… Beep, beep! Ja vaig, enganxatsalsmòbils! Error: eren les guatlles al forn.