"Primer soc un home, i segon, un artista. Com a home, la meva primera obligació és lluitar pel benestar de la humanitat." Aquestes paraules de Pau Casals potser haurien de ser de capçalera per a molta gent, i sobretot per a molts artistes.

Casals va néixer al Vendrell, al Baix Penedès, el 29 de desembre del 1876 i va morir a San Juan (Puerto Rico) el 22 d’octubre del 1973, a l’exili. Enguany doncs i precisament aquests dies fa cinquanta anys de la seva desaparició física, que no de l’artística, ja que l’ombra del violoncel·lista, director d’orquestra i compositor va ser i és allargada com la seva professionalitat. I a més, un símbol de la pau i de la llibertat arreu del món. El 24 d’octubre del 1971 va rebre la Medalla de la Pau de l’ONU, en un instant sorprenent per a ell, ja que hi era per només dirigir-ne l’orquestra.

Home excepcional com a artista ens va deixar empremta arreu de la seva obra i mestratge, tant en l'àmbit interpretatiu com cívicament, no en va es negà durant molts anys a actuar als estats que havien permès per activa o passiva la continuïtat del règim dictatorial de Franco.

D’ell és coneguda aquesta frase, delicada, però contundentment clara que adreçà al món: “Soc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya. Però que ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món, us diré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra…”

Només ell podia fer emocionar públics tan diversos de tot el món, amb un simple oratori de Nadal, una part del qual, el famós Cant dels ocells ha esdevingut referència en alguns casos per acompanyar el dolor de la pèrdua, acompanyant els éssers estimats el trànsit.

En aquell moment, a l’ONU, Casals, ens va dir que “fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Tocaré una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: «Peace, Peace, Peace» (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya”.

Però molt abans, el 1958, en concret el 24 d’octubre, i per tant esdevé una segona efemèride per a aquests dies, a l’ONU se celebrà el Concert del Dia de les Nacions Unides, difós en directe als quatre continents, i en diferit per una munió de nacions. Si repasseu el programa no hi trobareu l’Espanya dictatorial d’aleshores, ves quines coses!

Anava encapçalat per una peça de l’Índia per part del gran mestre Ravi Shankar i d’altres de clàssiques.

El concert de la seu de New York es va dur a terme amb el següent programa dirigit pel nostre Pau Casals:

Simfonia No. 5(DI TRE RE) del compositor suís Arthur Honegger, composta el 1950. Feia tres anys que l’autor havia mort.

Després d’unes paraules del suec Dag Hammarskjold, Secretari general de les Nacions Unides en aquells moments, es va poder seguir la Sonata No. 2 en D Major per a cello i piano, de J.S.Bach (Adagio; allegro Andante Allegro) interpretada per Pau Casals i Mieczyslaw Horszowski al piano. Emociona molt poder-la sentir, seixanta-cinc anys després, en la gravació de l’època que es pot recuperar a la pàgina web https://www.unmultimedia.org/. 

Després, el públic de gairebé tot el planeta va poder escoltar la Simfonia No. 4 en Mi Menor, OP. 98 de Brahms, a càrrec de The Boston Symphony Orchestra.

No oblidem mai les grans persones, els grans homes i dones que ens han precedit i han encès les llumetes per fer el camí encara que sigui en les èpoques més tenebroses de la humanitat, plenes d’amenaces, mentida, odi i violència.