Cap de setmana musical a Ponent i molt potent.

Els en faré cinc cèntims d’€ per a que ho recordin els qui hi van ser, i salivin els qui no, prenent nota d’anar-hi l’any vinent.
Des de fa 18 anys, la Coral Shalom, aquest 2023 dirigida per Albert Cabero, duu a terme un seguit de concerts i recitals d’altíssim nivell, per llocs emblemàtics de la capital, Lleida. Enguany, a més, coincidia amb el 50è aniversari de l’agrupació i la volien fer grossa. I ho han fet, però no els volia parlar d’això, encara que té molt mèrit.

El que els volia destacar de l’acte, on van excel·lir al piano el targarí Enric Prió i la Montserrat Seró com a solista en algunes peces, fou al meu entendre, el repertori que, treballat a consciència, incidia en peces resultants de sumar grans composicions a la poesia en català, a les composicions d’algunes cantautors nostres, i també a la poesia en llengua castellana com a homenatge al Carib i a Cuba en particular amb textos de Nicolás Guillén o Rafael Alberti.

Alguns músics han adaptat les obres dels nostres compositors (Toldrà, Monsalvatge, Monpou) com Manuel Oltra, Jordi Domènech, Antoni Ros-Marbà o Poire Vallbé, i a vegades han estat els mateixos compositors els qui n’han fet una versió coral. Aquí hi afegim Raimon o Pau Riba amb les seves conegudes Al vent o Cançó de les mans del cantant del País Valencià o Noia de porcellana de Pau Riba, en una exquisida versió.

Els textos passen per la poesia de Maragall, en el cas de Festeig, deliciosa peça que ens farà somiar en besos davant el mar, o Menta i farigola de Josep Carner, un dels poemes que haurien passat desapercebuts potser si no tinguessin música. També passaren pel vilanovenc Toldrà Cançó de comiat, a partir d’un poema de Tomàs Garcés, que tant ens pot rememorar un adéu a la vida, com el comiat de la terra estimada. I Maig, poema del sitgetà Trinitat Catasús que fa néixer en nosaltres el desig del reviscolar de la terra i la passió amb la primavera.

Damunt de tu només les flors, de Josep Janés, fou la cloenda dramàtica d’una de les parts de l’acte que portava el suggestiu títol de De la Veu al Cor, i realment sí que el van tocar.

Xavier Montsalvatge va compondre les Cinco canciones negras, integrades aquí per Cuba dentro de un piano de Rafael Alberti, Punto de havanera, un text de Néstor Luján, Chévere i Canto negro del cubà Nicolás Guillén, i Canción de cuna para dormir a un negrito, de l’autoria d’Ildefonso Pereda Valdés.

Els poemes dels nostres ja són prou coneguts com a cants de reivindicació o festius. Qui hagi cantat o taral·lejat per exemple Al vent ja es pot imaginar, o potser no prou, com emociona cantat per un cor de forma vibrant. El tribut volgut a les nostres terres, fou la peça composta per Pedro Pardo Això és la joia, sobre el poema de Màrius Torres. 

En definitiva, una plasmació espectacular de la necessària fusió de música i poesia i a la inversa, sobretot en aquests temps de lletres nefastes, músiques sense substància i aculturació generalitzada. 

No ho dubtin una altra vegada o si veuen que es torna a fer: sí, de la veu al cor, que ens fa prou falta.