Fa uns dies que hi ha una notícia impactant, terrible i criminal que intenta fer-se un lloc en els mitjans, sovint sense aconseguir-ho. És la nova revifada de l’agressió àzeri contra la població armènia del Karabakh, o l’anomenat Artsakh.

Ha corregut la informació que un grup d’intel·lectuals turcs, sí, turcs, han escrit una carta demanant la intervenció internacional per a frenar un nou genocidi com el de fa més o menys cent anys a Armènia. Signen aquesta carta pública, i en un país amb un règim gens demòcrata com el d’Erdogan, els historiadors turcs Taner Akcam, Baskin Oran, Sait Cetinoglu, el politòleg Cengiz Akhtar, el periodista Aris Nalci i l’activista dels drets humans Eren Keskin, entre d’altres. Insisteixen a dir obvietats tant necessàries com les següents: “Repetim: prevenir genocidis no significa esperar que passin i després intervenir. Prevenir el genocidi es, abans que res, prendre mesures actives.” Reblen el clau dient clarament que: “Cal garantir el dret del poble de l'Alt Karabakh a exercir lliurement el seu dret a ser ciutadà de qualsevol país.”

Fa mesos que l’agressió del govern dictatorial d’Azerbaidjan es duia a terme, amb un bloqueig total de les poblacions armènies d’allà, que, segons informes de la capital, Stepanakert, han produït per la fam i les malalties, una tercera part de les morts. Els agressors àzeris no deixen passar ni ajuda humanitària ni menjar, segurament per intentar aconseguir així la neteja ètnica que pretenen.

Ara, però, han executat un pla per massacrar directament la població, amb ajut militar turc, atacant l’enclavament amb l’excusa de fer-hi operacions antiterroristes. En aquests moments, la nova diàspora armènia és de més de set mil persones que han pogut arribar a Armènia, però la població d’Artsakh és d’unes cent vint mil persones, que fa mesos que estan sense aigua ni menjar, davant el silenci del món.

Si em permeten, per haver-hi estat i haver-los sentit parlar, veient les meravelloses esglésies que fa molts anys ja maldaven per destruir els agressors, la gent d’allà formaran sempre part de la meva persona, i no els puc oblidar, i quina manera millor que expressar la meva solidaritat a un poeta nascut a Stepanakert, que traduint de l’espanyol algun poema dels seus.

Slavi-Avik Harutyunyan és poeta, un expert, doctor en ciències filosòfiques. Nascut a Karabakh va publicar per primera vegada als quinze anys en el periòdic Pioneer Canyon. Va servir a l’exèrcit soviètic, a Sibèria. Es graduà a l’Institut Pedagògic de la seva capital, i treballà al Departament de Cinematografia de l’Institut Cinematogràfic Rus, i a l’Escola de Postgrau d’Arts i Cultura de Moscou. Fou el productor general de la companyia de cinema «Rusfilm». Els seus poemes, a més de en armeni, són coneguts en rus, anglès, espanyol, francès, alemany i italià.

Ara, en aquestes lletres, en podreu tenir una minsa representació traduïts per mi. Expressen tot el dolor i l’orgull d’una terra, una cultura i una forma de pensament contínuament amenaçada per veïns que, tal i com ja han fet amb algunes poblacions, volen arrencar d’allà la gent que hi viu fa segles i abans que res esborrar la memòria i la seva cultura nacional.

Ens diu:

“Ara visc tranquil·lament en els dies de pau,
recordat durant hores i hores,
els àngels apareixen en la nit
i els diuen que estan inventant.”

En solidaritat amb el col·lega i amic, el poeta Slavi Avik Harutyunyan i amb la difícil situació que viuen els habitants del seu poble natal, publico aquí la meva traducció del seu poema Armènia que formarà part del llibre Dios se ha perdido entre nosotros, el seu més recent llibre en castellà, que pròximament apareixerà a Círculo de Poesía Ediciones, en traducció de l’armeni de Narine Ayvazyan.

ARMÈNIA

“Amb les campanades de l’alba,
sota el cel d’estiu
les cúpules d’aquestes esglésies
semblen ombrel·les
tranquil·lament penjant en l’aire
des dels dits de Déu.”
Als genocides no se’ls atura amb paraules, amb poesia, però si això és un nou crit d’alerta i ens mobilitzem, segur que podem fer coses.