Avui tractarem de la parella o les relacions afectivosexuals i la salut mental. 

L'amor és quelcom molt complex i complicat. Per començar, descrivim què és l'amor. Segons el DIEC, és una inclinació o afecció viva envers una persona o cosa. També es descriu com una secreció d'endorfines, substàncies que ens entreguen benestar i són capaces d'ajudar-nos a millorar l'estat d'ànim i depressions i/o ansietats.

Existeix l'amor? Tenim diverses creences en relació amb aquesta qüestió. El que és innegable és que l'amor, existeixi o no, influeix en la nostra salut mental.

Volem trencar amb l'estereotip de que l'amor es de color rosa, et pots trobar pedres en el camí que condiciona i posa a prova aquest amor. 

En primer lloc, volem reflexionar sobre per què busquem parelles? Perquè tenim l'impuls de relacionar-nos amb altres persones de forma afectiva. Algunes persones ho fan per diners, altres per inèrcia ja que la cultura ens impulsa a fer-ho, altres per sexe o inclús per tenir companyia. Creiem que cap motiu és del tot dolent, però cal posar-lo sobre la taula per saber quina influència tindrà sobre la salut mental.

Quan parlem d'amor, n'hi ha dos tipus:
• Amor tòxic o relacions tòxiques: Relacions mal gestionades, amb infidelitats no consentides, faltes de respecte, en què la parella no et dona el teu lloc, que et menysprea, que anteposa els seus vicis davant de tu.
• I l'amor sa o relacions saludables: una relació bidireccional, on t'entenguin, t'acompanyin, et donin sense esperar res a canvi, t'escoltin des de l'empatia i estiguin amb tu en els bons i mals moments. Des del respecte i la igualtat. 

El primer influirà de manera negativa en la nostra salut mental, mentre que el segon pot jugar un paper protector i de font de benestar. 

Els vincles afectius ajuden a reduir nivell d'estrès, ansietat i depressió. A més a més, segons l'informe de salut i serveis humans, casar-se i viure en parella redueix la depressió en homes i dones. Estar un al costat de l'altre fomenta el perdó, l'empatia, l'ajuda i l'autocomprensió. 

Segons Gandhi, "on hi ha amor, hi ha vida".

Abans les relacions eren més romàntiques i actualment són més liberals i obertes. Ara les parelles es poden divorciar, abans no podien.

S'ha desnormalitzat la violència entre la parella però és trist que al segle XXI encara existeixi. 

L'apoderament de la dona també ha fet que es replantegin altres qüestions com l'organització de les tasques de la llar. On l'home pren més part activa. 

Al 2016, l'entitat Obertament, va posar sobre la taula l'estigma en l'àmbit de la parella. Les conclusions expliquen que existeix un fort estigma en aquest àmbit i que les persones eviten exposar el seu trastorn per por al rebuig, incomprensió i discriminació. 

També es detallen dos motius pels quals una persona rebutja tenir una relació de parella amb una persona amb trastorn mental: 
• a. Es pressuposa que la persona amb trastorn mental serà inestable, imprevisible o agressiva i, per tant, es percep que la relació de parella serà una sèrie d'alts i baixos. 
• b. Es considera que la persona amb trastorn mental és dèbil, fràgil i inestable i, per tant, necessita rebre cura i suport incondicional de qui l'envolta.

Davant d'aquests estigmes reivindiquem que a una persona no se la pot jutjar sense conèixer-la per molt que tingui un diagnòstic de salut mental. Podem ser capaços de mantenir relacions, de la mateixa manera que podem fer altres coses. 

Els trastorns mentals poden influir en diferents àmbits, també en el de la parella. 

Una de les primeres raons pot ser que en moments de més malestar necessitem més recolzament dels de la nostra vora, més estima i més comprensió i això, en ocasions, no es veu a la realitat. L'esclat d'una malaltia de salut mental pot tensar les relacions de parella fins al punt de conduir la situació a una separació.

En el següent article seguirem parlant d'aquest tema. Avui, per acabar, us deixem uns versos d'Adolfo Bécquer:

"Por una mirada, un mundo;
por una sonrisa, un cielo;
por un beso... yo no sé
qué te diera por un beso."