Podríem traduir-ho com pintura corporal. I és que es tracta d’això, que artistes creïn un dibuix directament damunt del cos del seu model. Aquesta tècnica artística va reaparèixer a Occident a finals del segle XX. N'hi ha diversos festivals, entre ells el de Seeboden, a Àustria, i el de Brussel·les, Bèlgica. A Ponent, n’ha estat impulsor el Lleida BodyPainting Festival®️.

L’Anna comença tard per culpa del model, que no volia despullar-se ni callar o estar-se quiet. Els altres artistes fa una estona que han començat, i el model improvisat veu cossos ben modelats, meravellosos comparats amb el seu. Un punt de vergonyeta li queda, sí, tot i el costum de fer teatre o performance. Per tot hi ha somriures, però, i això el calma, així com els gestos de complicitat dels fotògrafs, amics i companys de l’Associació ART-PLA. 

Unes senyores miren a una certa distància, vestides de Festa Major. Segur que no veuen cada dia gent nua i artistes que van decorant cames, pits, galtes de la cara i de les altres, panxes llises o incipients. Gosen fer alguna fotografia. Llencen mirades furtives al més gran de tots els models, que ell interpreta com pot. Els amics demanen una postura diferent, o sorprenen amb una foto presa, un detall potser, una arruga o una ganyota qualsevol.

L’Anna Bòria ho porta tot preparat. És molt bona dibuixant i havia pensat en unes imatges-força, pensant en l’individu de metre noranta que vol pintar. És ceramista de formació però segons les seves paraules, “mai m’he identificat amb la ceràmica com es coneix, sinó amb la branca escultòrica i de modelat”. També ha fet escultura i pintura i es nota en el traç, en l’extrema sensibilitat que demostra. Es va proposar voluntària amb el model, i és la primera vegada per als dos. Els artplanistes van passant a fer fotos o picar l’ullet, entremig de la feina per servir begudes i aperitiu a la gent que s’ha acostat a Cal Duch, la nova seu d’ART-PLA a Mollerussa.

Deia Vinyet Sitges que “la imaginació de l’home, de l’artista, és infinita. Els artistes corporals actuals ens ofereixen un ventall inabastable de possibilitats, obres d’art impregnades de la nostra cultura, de la societat del segle XXI. Només l’individu decideix fins on vol arribar amb la transformació del seu cos com a eina de transgressió o transmissió del seu propi jo. Els artistes que pinten amb pinzells, aerògraf o esponja aquests llenços humans ho demostren a bastament: línies, corbes, magentes, blaus, colors terrosos, flors enormes, cossos en blanc acabats en la tècnica japonesa Kintsugi…”. 

El model pensa en com explicarà les sensacions que té, mentre mou els peus que se li cansen i, a les ordres de l’Anna, intenta no moure ni les pestanyes. Mai no en sabrà prou i a més, ho farà a contracor, és la timidesa que encara li queda. Tampoc no veurà l’obra acabada fins a la foto de grup, on encara se sentirà com un intrús enmig d’aquesta gent per molts motius meravellosa, inclosos els qui pinten: Oriol Arumí, Mia Biosca, Rafa Borlansa i la nostra Anna.

Mentre pinten o som pintats, sona la música, en acústic i en un petit escenari en ple carrer de The Polar Soft, i la seva veu femenina meravellosa. A una de les sales interiors de la nova seu s'exposen fotos del bodypainting de l'any passat. El públic s’ha anat acostant a comprar el seu tiquet per a les comsumicions i interpretem des de la carpa que tot va força bé, ja que ens han faltat taules i tot per a tota la gent. El vermut ha tingut èxit i ens porten begudes a pintors i pintades. El model novell, fidel als seus costums, prefereix “Lo Traguet de Sant Eloi” de Carviresa: s’ha de fer pàtria reivindicant l’aportació targarina a la capital del Pla d'Urgell.

El voluntari intenta veure l’evolució de l’obra en les mans expertes de l’Anna, però no ho aconsegueix. Li han pintat un cor enorme i després li afegiran les dues clàssiques caretes del teatre. La pintora mana i les cares sí que creu que el representen més. Després de la performance que ha fet vestit de policia –del policia bo– s’ha posat a estones el barret, fent postures, per seguir persuadint que les arts escèniques també han de tenir cabuda en els objectius generals del grup.

Ara, recorda les paraules de l’Anna Bòria parlant d’ella mateixa quan estudiava: “...I va preguntar al professor que, si ella no havia de dibuixar persones, per què havia de fer dibuix academicista, en què el nu i la figura humana tenen una càrrega rellevant!” Ai, i ara com t’has de veure, pintant-lo! Forçada per la manca de temps, enceta uns llargs minuts d’improvisació pura que la porten a fer línies diàfanes al seu cos, traç i traç amb l’esponja, a acolorir de pressa, però magníficament aquest individu tan llarg. Quan veurem les primeres fotografies, es dona per bona la conjunció de dos caps que pensen, pensem, en arts sempre. Repetirem.

Ah i quan aneu a votar diumenge, penseu en qui faria suport a actes com aquests i en aquells que durant molt, massa temps, han obviat o intentat arraconat la cultura més avançada, decidida, radical, sincera i de progrés. Avancem, i fugim de reaccionaris oportunistes!