Imagineu-vos l’escena dantesca: Barcelona i tot Catalunya el 1348 després de la pestilència. Ha mort la meitat de població barcelonina i en la majoria de casos, quan ha desaparegut el pare de família, les dones queden completament desemparades, ja que no compten per a res, segons el Codi Romà que s’intenta aplicar arreu i que, junt amb les regulacions i repressions religioses, els faran tirar enrere segles. 

Davant això, la penúria extrema, la manca de braços i la necessitat, una d’elles, Alèxia, decideix fer front a la situació seva, dels seus i de les dones que coneix o va trobant, com una esclava, una monja de Sant Pere de les Puel·les, una aprenenta de pintora, la vídua d’un vidrier, la filla d’un teixidor, la Sança, capellera, i una nena que es munta un món alternatiu al terrible on ha de viure, amb figuretes de fang.

Això que els començo a posar en safata és “una emocionant i inspiradora història de lluita protagonitzada per unes dones capaces de mostrar-nos que l’essencial és indestructible”, com diu l’editorial quan ens parla del llibre El llegat de les cendres, llibre que vaig tenir el plaer de presentar a la nostra biblioteca Germanes Güell, amb presència de l’autora, la prolífica però molt treballadora Coia Valls i nombrós públic.

No ens agrada, no em va el sistema de presentació de llibre a partir d’una anàlisi profunda del text, feixuga i massa erudita. És per això que sempre intentem oferir sorpreses agradables o emotives a la gent que ens ve a escoltar, un format lleuger, però incidint en els temes que considerem claus de les obres, alguna sorpresa en forma de lectura teatralitzada d’un fragment o, com en aquest cas, donada la meva faceta d’artista plàstic, la confecció d’un poema objecte amb cendres i dedicat a les cendres.

I és que les cendres, que acostumem a associar a la destrucció, a allò inert, a l’objecte o espai cremat i desaparegut, són restes, però no deixalles, són símbol de transformació més que d’ensulsiada, i cal que hi afegim que molt sovint, seran part fonamental d’un nou inici, renaixement o naixement barrejats per exemple amb la terra. I en aquesta novel·la a estones trepidant, de denúncia social, que jo vaig qualificar de narració d’amor i no vaig poder deixar de les mans fins a acabar-la, en aquest “llegat de les cendres”, del principi fins al final és totalment cert: hi ha dols, i incerteses però esperança.

Una Barcelona molt ben retratada per l’autora en aquesta novel·la històrica que li va portar a treballar-la durant tres anys, i amb ajut i assessorament de moltes fonts i especialistes. Sí, perquè no només hi ha tot un seguit d’imatges de la Ciutat Comtal en aquells temps, sinó que també hi trobarem, la resta dels Països Catalans, sobretot Mallorca i València, els camps del Penedès i les seves vinyes, el nostre mar, i s’hi emmarquen també tot un seguit de viatges, per a mi iniciàtics, dels altres personatges, homes, amb llengües diverses, religions diverses i orígens que fan entrecreuar-se amazics, jueus, àrabs catalans, italians, i la gent que ostenten el poder, un poder buit i en perill per la mortaldat que ha portat la pesta.

Unes morts, degudes al que ja sabem, que alguns usaran per atacar i perseguir el diferent, el de fora, el de color o pensament distint. I aquella pandèmia, com la nostra d’ara si us hi fixeu, tampoc fa millors a les persones i desferma la brutalitat i augmenta les desigualtats.

El text, molt ben travat i amb un llenguatge exquisit, ens parla doncs de tot això i moltes més coses que no caben aquí, i és un al·legat interracial, interreligiós i de defensa de la cultura, del fet de gosar provar coses i entendre el món d’una altra manera, i també intergeneracional perquè a tothom li cal aprendre. I començar de nou una i mil vegades. I en el pla amorós, ens mostra una relació entre dones, tractada exquisidament, amb respecte i sensualitat.

Si fa poc presentàvem la poesia i la narrativa de la sitgetana Cèlia Sánchez-Mustich, ara vàrem escollir la reusenca Coia Valls que dedica el seu llibre, com avís per a navegants en aquest mar sovint massa ple de mitjanies, “En memòria d’aquells personatges que han marcat un abans i un després en la literatura i en la vida… Mila, Jane Eyre, Lady Macbeth, Aloma, Emma Woodhouse, Anna Karènina…”.

Sempre serà un plaer que ens proposin portar a la nostra ciutat bons llibres, i sempre ho serà encara més si els llegiu i ens feu companyia quan, en una senzilla safata, us els oferim sense més pretensions.