Fa un temps es comentava que el nostre escultor esmentat aquí, feia més de vint-i-tres anys que amb obra no només exposada sinó fixa per tot el món, no havia estat en canvi present a l’espai públic barceloní. La magna exposició al MACBA, de visita obligada, ens el va tornar a casa, però poc podíem imaginar que allò que alguns anomenen el papanatisme provincià, ens l’acabaria posant arreu. Corria una broma per les xarxes socials que deia que si alçaves massa la veu o tenies deu metres quadrats d’espai, et podien col·locar un Plensa davant de casa o al jardí. 

Recentment, a tall d’una versió de Macbeth al Liceu de Barcelona, ha saltat novament la polèmica amb l’entrada de l’escultor Jaume Plensa, a molts llocs. Si, a un Liceu que li han posat portes plenes de lletres com si Barcelona, la capital del nostre país, no en tingués prou amb la proliferació d’imatges a façanes de comerços que no tenen ni xot ni arri i encara menys estètica, i els carrers no fessin fàstic de pintades i grafitis a llocs emblemàtics o del nostre patrimoni. Unes portes que es van comentar com a obertura del lloc a la gent i que la gent comprenem –a no ser que ens en facin un curset accelerat– com el que són, més portes encara que separen de la gent el lloc distingit per la lírica, o hauríem de dir el lloc de la gent distingida encara? 

Dèiem del Macbeth, que els crítics en destaquen una mena de grandiositat supèrflua, un recarregat amuntegament de lletres i caps, i el gran escultor Antoni Llena, tot titllant els excessos de Plensa de pas al ridícul, deia en un comentari: “En usar com a pretext Shakespeare i Verdi per il·lustrar les seves obres –no es va descuidar de mostrar-les totes a escena com si fos un catàleg– i en repescar-les mastegades com a elements escenogràfics, no sols les va despullar de tensió dramàtica, sinó que les va fer més barates”. Clar i català.  

Segons Joan Burdeus, “el circuit de l’art europeu finançat amb diners públics es basa en la paradoxa de donar diners del col·lectiu a uns individus perquè produeixin coses que contradiran la sensibilitat majoritària del col·lectiu. Mentre que totes les cultures reprodueixen la pròpia identitat, l’especificitat de la tradició occidental es troba en la creença que només ens salvarem si produïm novetats escandaloses i ens exposem a la seva alteritat radical.”

Segons Burdeus, la proposta de Plensa “és la de l’artista que presta els seus serveis al poder per blanquejar-ne els discursos i fer més eficaç el control de la població a través del moralisme, gràcies a un imaginari de resignació i cosmopolitisme despolititzat”. D’aquí les seves figures amb els llavis tancats i actitud introspectiva, en temps en què potser haurien d’estar cremant algunes coses i bastants conceptes. O dit d’una manera shakespeariana “sleep no more” i no pas aquesta quietud desmobilitzada amb ulls closos.

I quan parlem de pròpia identitat, pot ser que aquí rau l’inici de càntic en el temple de Plensa, acomboiat per algunes autoritats. Algú recorda ara les següents paraules? ““jo soc d’una regió d’Espanya on es parla una llengua diferent del castellà. I hi ha un desig d’independència. Però a mi això no m’ha interessat mai”. Res a veure amb la postura dels Gaudí o Miró reivindicatius. Algú molt mal pensat pot deduir que aquesta ideologia tan buida d’orígens, de goma o adaptable a molts poders, pot estar en el principi de la reivindicació i postureig plensià de l’actual consistori barceloní. Tot podria ser, i encara que a qui us escriu avui li agraden la majoria d’obres de Jaume Plensa, com ja es va fer palès en un article més antic, la profusió coincident en el temps de tanta, tanta, tanta obra en lloc públic, no és bona ni per a la cultura ni per a l’artista.

Ja ens ho ha dit l’Antoni Gelonch, amb el qual no sempre coincidim: “Quan un artista o un literat ocupa tot l’espai, o li fan ocupar els que diuen estimar-lo o protegir-lo, arriba un punt que pot arribar a fatigar els espectadors o lectors. La sobreexposició pot resultar, a mitjà o llarg termini, embafadora i contraproduent.” Això dit a Twitter, sobretot en una persona entesa com ell, ja diu molt més del que jo els escriuria.

Que no fem el ridícul per ganes de quedar bé, o moderns, o falsament cosmopolites. Que ja està bé d’inauguracions ostentoses i flautistes d’Hamelín de la cultureta…