Sovint poden entrecreuar-se els camins: els nostres i els que trepitgem per obra de la ficció d’altres. I aquests dies n’anem plens o almenys a alguns ens han esclatat lluminosos a la cara, amb algunes coincidències no volgudes com la marxa senders enllà de l’Espinàs i com l’escoltada presentació del llibre Cor Pirinenc del nostre gran poeta Lluís Calvo, que vam poder gaudir amb aquella erudició planera que el caracteritza.

Confessem, però, que el llibre de Calvo, per als qui som amants de la poesia diguem-ne més profunda i a vegades massa críptica, ens va costar. Per això recomanarem a tothom que el llegeixi, sobretot als no habituals dels versos, que ho facin a estonetes al principi. En dedicar-nos el llibre, vaig deixar anar paraules potser no massa diplomàtiques dient a l’autor que m’havia costat passar de les primeres pàgines. Evidentment, serem uns quants els no-devots de la poesia narrativa i la sorpresa fa fer-nos un cert nus a la gola. Ah fillets!, així i tot passada la primera carena muntanyosa el terreny del poema èpic se’ns fa molt menys costerut i jo no podem deixar el llibre ni que ens venci la son a les parpelles.

Ens escrivia l’Espinàs, que "Estem oblidant l'art de fer camí, dominats per la dèria d'arribar" i en el cas del llibre de poesia, si els seus dos protagonistes principals tenien aquest primer impuls, la senda, les aventures i desventures, els records i els amors i el paisatge i les persones els fan entomar les coses d’una altra manera.

Aquesta obra, premiada i aplaudida arreu, no és només com un dietari amb mètrica perfecta i a estones rimada i tot. Són, agafeu-vos, 6.133 versos seguint en alguns casos les petjades dels nostres clàssics, homenatge pur a la llengua i a totes les seves variants en el trajecte de Benasc al Cap de Creus. I també amb una llengua viva, anant del mode més filosòfic i profund a l’ús més divertit i innovador del nostre idioma, amb expressions agafades dels urbanites més nostrats.

Capaç de dir: “I ulla en l’amor el destí que es fa vi i es fa menja en la terra, / calze del somni efusiu: astre, penyora i camí”. I també de versar-nos així d’una nova trobada en el seu llarg recorregut: “Tornarem al camí, prenys de romànic, / i un home hi van trobar ben pintoresc: / bigoti estret i aspecte novel·lesc, / barret, binocles i parlar mecànic. / ‘Us he vist enfilar la pujadeta, / pel caminet que ve de Ferrerós. / Fa caloreta, oi? Temps xafogós! / Que us ha agradat, potser, l’esglesieta?’. / L’home, l’Iu Solanet, tenia el vici / de fer-ho sempre tot ben petitet, / i el tic tenaç es feia pesadet, / quan el mot era el serf de l’exercici.”
Dos homes diferents i a voltes contraposats que teixeixen aliances i somnis, enmig de fets gastronòmics de pura subsistència o plàcids menús d’hostal, regats o inundats de vi i altres líquids espirituosos. Dos homes que recorden fets passats i que per assumir-los potser, no us en faré avançada, semblen dictar aquesta estrofa: “Pro què és la mort sinó un camí / que incògnit mena a una altra esfera / on tota fosca es fa robí / i cada espurna gran foguera?” i aquí em permeto recordar els viatgers i els estimats versos d’Espinàs quan deia: “...fes camí alegrement, / fes camí mentre hi hagi camí.” Quina manera més elegant de reclamar-nos el viure dia a dia i fer camí tristament o alegrement que tenia el nostre gran cronista, viatger impenitent, músic, activista i gran pare. Sí, el qui escrivia tot en una Olivetti, res d’ordinadors, i ens parlava de tot amb gran amor per la terra, la llengua i la llibertat.

En Sebastià Benassar, parlant de “El poema de Fontalba i Gotanegra”, ens deia que “per ambició, qualitat i raresa s’ha convertit en un dels poemaris de l’any 2022…una obra de gran volada a l’abast de molt pocs poetes”, i així ho reconeixem des d’aquí.

Ben segur que els qui us agrada caminar, agafareu el plànol que hi ha a l’inici del llibre i dissenyareu rutes i segur que no us defraudarà. Alguna agència de viatges ja ho hauria d’estar treballant. Però l’altra troballa de les 243 pàgines de poemes és el llenguatge fet que ens obliga a fer-vos una recomanació: Tots aquells mots que no conegueu, subratlleu-los i anoteu-los a part, i en la segona o tercera lectura recupereu-los havent passat pels diccionaris per poder copsar-ne tot el sentit i sovint la fina ironia.

Camins paral·lels els d’Espinàs i Calvo. Ignorem si es coneixien o llegien, però segur que en Josep Maria Espinàs i Massip i el Lluís Calvo se saludaran en alguna fondalada o en algun dels nostres llacs pirinencs, perquè ells i la seva obra mai no ens deixaran.