Les darreres setmanes hi ha hagut una explosió amb nom a casa –i ja m'agradaria que a moltes altres cases–, un esclat Viladot, i no pensin pas les persones lectores –aquesta expressió horrible que intenta ser antigènere– que és un tema d'oportunisme al qual malauradament ens té acostumats el gremi cultural i ja no diguem el de les institucions.
No, Viladot, com Guinovart, ja havia estat amb mi anys i panys, mentre teníem una altra vida lluny de l'Urgell però sempre, sempre prop de l'art i la poesia o a l'inrevés. Els qui intentem maridar els dos vessants de les arts, o encara millor, els entenem com a tan propers que són indissociables, teníem en la capçalera dels nostres somnis, encara que no fos a la tauleta de nit, Guillem Viladot, junt amb altres avantguardistes del nostre país, gent que acostumaven a ser creadors locals molt tocant de peus a terra i mai més ben dit, però universals per la intenció i per la qualitat.

Una qualitat que va fer dir a Francesc Vicens, intel·lectual i polític amb qui vaig tenir relació en aquell àmbit junt amb en Jordi Coca, "heus aquí un fet i una data que els comentaristes de l'esdevenidor qualificaran d'històrics". Ho escrivia així en Vicens, tal i com ens recordava en un article la Maria Palau: "Al catàleg de la primera exposició de poesia concreta a Catalunya, i a l'Estat espanyol, que es va fer a Lleida el 1971. En un passadís petit i estret que l'Alliance Française havia habilitat per difondre l'art que anava a la contra del règim, tres autors van propulsar aquell esdeveniment pioner que tindria ressonàncies durant tota la dècada", com ens deia en un article la Maria Palau. Brossa, Iglésias del Marquet el més jove i el nostre Viladot!

Els parlava de les darreres setmanes i l'esclat del "tema" Viladot a casa nostra, a les tres ben folrades llibreries. Per què? Doncs per haver gaudit del petit-gran llibre Cantates, fugues i colls de la baralla, de Viladot, reeditat per Pagès, que nasqué en el fons com a Nadala el 1970 i d'El silenci de l'angle. Guillem Viladot o el desfici pel jo, el llibre de la Teresa Ibars (Editorial Fonoll), que per cert es va presentar a Tàrrega el passat dijous dia 5. Tota una immersió o una explosió, sí. Els dos els recomanem perquè tot i ser diferents ens expliquen força bé l'univers viladotià i els seus forats negres o les seves galàxies brillants.

No tenint-ne prou amb això, recentment es presentà a Lleida el Poema de l'home de Viladot, en una versió en la qual, segons els organitzadors,"el projecte parteix de la lectura del poema de Guillem Viladot, a partir del recorregut processional per les galeries del Claustre de la Seu Vella. Es parteix de la Poesia Concreta per dibuixar un Poema Arquitectònic. Les lletres de l'Alfabet del Poema de l'Home de Viladot, A/Z, s'intercalaran amb els arcs i columnes gòtiques del claustre, establint un diàleg espaial amb l'interior i l'exterior, i un diàleg dual entre l'escala humana i l'escala divina/monumental".

I és tot això i vam poder copsar-ho al claustre, envoltats de força gent que vinguda d'arreu volia fer un tastet –acompanyat per bons vins de la terra– del que serà i ha de ser el centenari del naixement de Guillem Viladot. De primera divisió, oitant.

El programa d'aquesta escenografia que cal veure més individualment i reposada, inclou tres actes més que aportaran la visió de l'escultura, l'arquitectura i la poesia que, tractant-se de l'obra de l'autor de Riella, no podia faltar. Ens van recomanar gaudir de l'escenografia de Jaume Farreny, arquitecte, al matí, per la conjunció que duen a terme els raigs del sol amb les bigues, les lletres, i el missatge. Ben segur que serà espectacular, i no ens ho perdrem. Si l'entorn i el nostre patrimoni ja s'ho mereixen per si sols, amb el poema inserit serà més espectacular que el presentat el passat 28 d'abril.

Com sempre, algunes persones entendran el missatge del poema com el mateix Viladot el va concebre, unes altres en copsaran més una part que una altra, els d'allà hi veuran molt més significat i als de més aquí els servirà per a entendre millor la marxa de l'home com a espècie. Cadascú hi veurà els seus colors, les seues preocupacions o obsessions, els motius de gaudi o reflexió, i d'això es tracta, com també de no entendre absolutament res però quedar-se extasiat per l'obra i en aquest cas el lloc, el receptacle.

Quan acabi la seva estada entre el gòtic del claustre, l'obra anirà al territori de la Vinya dels Artistes, per tant la podem veure ara a la capital de Ponent i reviure-la després i per sempre, clavada a la terra, d'on va néixer, sens dubte.