És ben cert que algunes persones anem a batzegades, a impulsos emocionals o del tipus que sigui i això sigui lògic o no, ens fa funcionar així. Alguns potser es poden planificar del tot o gairebé, però no és el meu cas, encara que a vegades sí que m’ordeno millor i miro de seguir terminis i anotacions diverses. Mentalitat d’artista? Desordre artístic? Anomeneu-ho de la manera que vulgueu.

Deia que vaig seguint senyals de fora que sovint ens fan reaccionar davant d'esdeveniments o actituds, i així va ser aquest dissabte quan, amb la meva amor vàrem anar a la Casa del Tibet, ambaixada real de la nació del Tibet. L’interès era fonamentalment reprendre el contacte amb el lama que la dirigeix i sobretot que ella descobrís una persona, una institució i una espiritualitat diferent de les que estem acostumats a patir o gaudir cada dia. 

Fou una experiència profitosa, afavorida per l’amistat que ens uneix des de fa anys, d’aquells temps que el qui escriu això s’involucrà fermament en la defensa dels valors i les llibertats d’aquest poble, els fills de Bon, Bonpo, Bön com ells en diuen, fa massa anys sota la gran muralla de ferro Made in China. 

Aquests dies que sentim a parlar novament de violències i invasions de nacions lliures, es poden imaginar vostès com una nació tan i tan mil·lenària, bressol d’una de les filosofies de vida més importants i una cultura fecunda, està patint sota les botes, les lleis assimilacionistes i la repressió.

Avui no parlarem pas d’això, que malauradament en tindrem temps en la llarga marxa dels tibetans cap al seu alliberament, però els vull portar un petit retall de poesia tibetana actual, contemporània, escrita per Tsering Woeser, poeta, bloguera, assagista i defensora dels DDHH. La seva història, com a filla d’un antic general de l’Exèrcit Popular de Mao, xinès, ha estat sempre complicada donada la manca de llibertats a la Xina. Ha publicat des del 1999 tant a la Xina continental com a Taiwan. Li han editat set llibres, el darrer d’ells a Londres el 2016, titulat Tibet sota el foc: autoimmolacions contra l’autoritat xinesa. Va obtenir el Premi Príncep Klaus el 2011 i d’altres, que no ha pogut recollir perquè li ha estat retirat el passaport diverses vegades, ha patit arrestos domiciliaris i el seu blog ha patit la censura.

Aquest poema que els porto ha estat extret del llibre Veritable cor del Tibet, editat a Nova York amb posterioritat, i és una versió a partir de la traducció de W. Carrizales.

“EL PASSAT

Aquesta muntanya coberta de neu que es fon no és la meva muntanya de neu.
Les meves muntanyes de neu són les muntanyes del passat,
lluny, a l’extrem del cel, sagrades i pures:
Oh!, molts lotus, amb vuit pètals oberts!
Aquest lotus que es marceix, però, no pot ser el meu lotus.
El meu lotus és el lotus del passat.
Emboliquen les muntanyes de neu, amorosament.
Moltes banderes de pregàries, cinc colors agitant-se.
Oh!, moltes banderes de pregàries, agitant cinc colors!
El passat, el passat… Aquell passat!
Una multitud de divinitats protegia la nostra terra natal
com un lama que té cura de les ànimes,
com un mastí que ens vigilava la carpa.
Però la multitud de divinitats fa molt que ha marxat, ara,
la multitud de divinitats fa molt que ha fugit.”
 Aquest fatalisme, aquest punt de desesperança tan comprensible, tenyeix la seva obra, com en aquest altre poema:
 
“UN FULL DE PAPER POT ARRIBAR A SER UN GANIVET

Un full de paper pot arribar a ser un ganivet
–un d'una mica esmolat també.
Estava només girant el full
quan el dit anul·lar de la meva mà dreta fou tallat.
Encara que petita, la sobtada ferida vessà sang,
en un fil tan fi com la seda però dolorós.
Quina paorosa transformació
de paper en ganivet:
S’ha degut a algun error
o alguna espècie de punt decisiu.
Aquest senzill paper …una esgarrifança de por.”

Com sempre, acabaré amb una crida a la solidaritat. Els pobles oprimits només ens tenim a nosaltres mateixos davant la intempèrie de la història, o no, i sempre hi podem fer alguna cosa si obrim bé els ulls, el cor o les finestres.