Utilitzar els edificis públics per a fer-hi reivindicacions socials o polítiques, sempre m’ha semblat complicat de defensar. I no per allò del fet que edificis i institucions han de representar tothom com se’ns ha dit darrerament. Qui decideix qui és dins aquest tothom? Què vol dir tothom quan hi ha moltes formes de pensar? Una bandera ens representa, a tothom? Dependrà de com pensem: per a uns la de les quatre barres ens inclou als habitants del nostre país, per a uns altres amb distinta bandera amb menys barres i una corona sí que uneix, cosa que a bona part dels primers els semblarà imposició.

No m’agrada que un campanar ostenti símbols polítics, i ho he pensat sempre, fins i tot quan, en la clandestinitat dels 74 i 75, hi penjàvem pancartes per la llibertat dels Països Catalans o d’uns presos, pensant innocentment, que no hauríem de tornar a fer-ho.

Fins aquí podria estar d’acord amb alguna opinió expressada al respecte. Amb un punt d’imaginació segur que trobaríem parets o torres, fins i tot més altes i vistoses per a posar un llaç groc. I tot quedaria en un terreny diguem-ne més civil, que representaria en aquest cas, sí, la majoria expressada en les urnes i en circumstàncies de repressió molt difícils.

Ara bé, tot i entendre aquesta postura, no cal que hi ajuntin comentaris, que lligarien amb el meu anterior article a Finestres, sobre que això és per a inflar el discurs de les comunitats diferenciades. Que no ho som els catalans? Quan es pensa que un llaç groc divideix, a quines actituds donem ales? Encara no han entès, o sí, però no pensen pas acceptar-ho, que és un símbol de solidaritat, sense partidisme, per les llibertats i per rebutjar la presó o l’exili per motius polítics. El que dividia era atonyinar la gent que volia votar pacíficament un futur. El que era de veritat separatisme era el crit dels qui van venir “a per nosaltres”, a fer mal. Allò que crea comunitats diferenciades és el valor tan diferent que és votar al País Valencià o a Castella i Lleó. El que diferencia és que el gaèlic sigui oficial a la UE i el català amb més de deu milions de parlants, no el puguin utilitzar els nostres diputats.

Sempre he estat a favor del laïcisme de l’estat, perquè d’entrada no tots ni totes som de la mateixa religió o hem de tenir semblant filosofia de vida, i per tant unes lectures concretes d’un llibre concret i en una època concreta no ens poden representar a tots els habitants. Ii cadascú ha de ser lliure de viure Nadal i altres festes com cregui convenient. 

Em sorprenen alguns postulats uniformitzadors, quan davant la misèria creixent de la societat, la seva manca de valors de respecte i empatia i els fets denunciats d’abusos, que algun jutjat civil hauria de dirimir, no s’aixequen veus. Per exemple, no els sento queixar-se de la imposició de bisbes no catalans per a les nostres diòcesis, o no veig que es retorni al poble aquell edifici, que junt amb milers, ha estat immatriculat per algú que ens diria que el seu regne no és d’aquest món i potser és cert perquè no paguen impostos.

Religió i Política com més lluny millor? Oitant, però aleshores en tot. En edificis, en sermons, en inauguracions, i en preses de postura públiques sobre lleis dels estats.

Aquí teniu uns exemples que en una oblidança curiosa, alguns no volen esmentar. Per exemple, l'obligada segregació d’unes parròquies, “separant la Franja de Ponent del seu territori històric i obligant-la a incorporar-se a un nou bisbat situat fora de l'àmbit cultural català”.

També oblidança dels comunicats de la Conferencia Episcopal Española quan parlava d“inquietud ante la formación de un Gobierno de coalición” i dient que “se abre un futuro incierto ante el que hay que estar muy alerta”. O encara més greu, perquè semblava beneir la repressió contra els catalans, quan els mateixos van proposar resar per la “Unidad de España”, advertint que “no existe ninguna justificación moral para la secesión”.

O tots frares o tots canonges, que diria algú i que no blasmin una idea com a simple i radical.

Resulta que els qui la defensen ens governen. Se li diu democràcia i majories, “Capicci”?