El temps fuig? Serem a temps d'atrapar alguna sensació, aprenentatge o record? Tindrem temps? 

Qualsevol d'aquestes preguntes ens farà cavil·lar i molt, i potser representarà una pèrdua de temps, com si fos aquell temps mort que es demana en alguns esports per a respirar i redefinir tàctiques.

Com ja van dir els clàssics, en concret el poeta llatí Virgili, al llibre de les Geòrgiques, "Sed fugit interea fugit irreparabile tempus", –Però fuig entre tant, fuig irreparable el temps–. El poeta romà, a 33 anys va tenir temps per a dedicar-lo a escriure'ns aquestes paraules, i en aquest llibre III, per cert, ens fa la descripció d'una terrible pesta. L'obra, del 37 aC, consta de 2.500 versos escrits en hexàmetres i dividida en quatre llibres.

Molt sovint intentem atrapar el temps, tancar-lo en una capsa amb busques i mecanismes interns i creiem tenir-lo així controlat quan és més aviat el contrari: és aquell estri, sigui amb una simple vareta a la paret pendent de si fa sol o no, o el darrer model electrònic el que acaba per comandar el nostre moment i diari a dia, el nostre temps.

I ara no els parlo del temps d'hivern o primavera, del mal temps quan plou en excés, sinó d'aquell que sembla etern quan venen maltempsades (quina expressió de la nostra llengua més eficaç i a la vegada poètica!) o, en cas contrari, del que es fa curt, minúscul i eteri quan estem en una situació positiva, amb una companyia plaent, i sembla córrer i córrer en el sentit contrari no ja del rellotge sinó dels nostres sentiments o sensacions.

Temps també d'oblidar, d'entendre, d'estimar, d'aprendre, d'esperar, per a decidir, per a poder comprovar, descriure i descreure.

Temps de tancar, atrinxerar, espitllerar o parar trampes, o al contrari, temps d'obertura de camp, d'analitzar, recompondre, acollir i agermanar.

Temps de pensar, raonar, investigar i trobar, o temps d'obscurantisme, irreflexius, primaris, de filosofies vanes i ideologies en part caduques.

Temps eterns, immesurables o de senzillesa evident, de mirades serenes i humanistes.

Temps de foscor, borrascosos i d'inquietud, i temps de revenges, fratricidis, abordatges i escomeses sense fi.

Temps de pausa i sortilegis, imaginació, escolta i creativitat, o contràriament, temps eixuts, rocallosos, àrids o volcànics: temps de resposta immeditada.

Temps de pluja, tranquil·litat i assossec. Temps recuperat, indesxifrable, viu, escàpol, etern.

Temps d'amor i d'oir la pluja caure, de pujar escales encara i descobrir nous retops o llibres, o pintures inexplorades, perquè com va escriure la poeta nord-americana Siri Hustvedt, "m'agrada la pintura perquè en la seva immutable immobilitat sembla que existeixi fora del temps".

Temps de recuperació buscant cadascú les seves crosses. 

Temps d'escriure i comptar fins a vint abans de parlar, de foragitar classificacions apressades. Temps d'assumir, acceptar, notar i tocar i ser tocat sense màscares.

Temps de tancar aparells i obrir porticons, parar taula i convidar, oblidar i estrènyer mans. Temps d'estima i gaudi, de senzillesa i capsetes obertes, de fotos antigues i construcció. D'escoltar altres llengües i músiques i copsar-ne la bellesa.

Tot això ve a tomb d'una feina a fer quan tingui temps i és clar, de la preocupació pels temps que corren sense que els puguem atrapar, que per això són més veloços que nosaltres, dictats des de ves a saber quins poders ocults o quins destins inexorables. Temps nefastos si no en sabem treure l'entrellat sense tenir la perspectiva d'anys, que ens han fet saltar d'una pandèmia a una guerra més propera, del virus mortal a la mortal niciesa dels nous i vells imperialismes.

Tot això ve a tomb de procurar-se refugis, balmes, cambres o recers per evitar perdre el temps en l'angoixa que ens importen, per quedar-nos sense temps de fer allò que realment ens omple…

…encara que sigui observant i a la vegada sent observat des de les finestres, o des d'aquestes ratlles.