Tal com he fet ja alguna vegada, li dicto això a l’humà que tinc a casa meva, perquè consti que els felins tenim prou intel·ligència i coneixement més enllà de l’obligat menjar tovet i la sorra i l’aigua ben neta.

He sentit amb aquestes orelles que tant agraden a la mestressa professora que es veu que s’apropen festes. Des de la cadira luxosa que ara a la casa nova em serveix per a prendre el sol com em mereixo, he vist llums i llumetes de molts colors, coses o ninots penjats de façanes (no de la meva terrassa, molt més senyora) i miols de companys m’han contat que fins i tot hi ha uns estris horribles que posen, en horari comercial, musiquetes amb molt dring de campanes i veus de (suposada) felicitat.

Al meu regne (els de casa són republicans i molt però jo, a ca meua, no) ja estic desitjant que posin com l’any passat aquell poti poti de branquetes, figures i papers de plata, que porten camí a una mena de cova o casa que deu ser de gent que en diuen pobres (o refugiats). M’han dit que n’hi ha que els fan amb un terra amb molsa o amb una cosa blanca que és com la neu (de rebaixes), però els de casa hi posaran, penso, un altre cop fustes i coses trobades (és el que té tenir rellogat un artista conceptual que treballa amb objects trouvées): una vegada va intentar posar-hi una branqueta petita simulant un arbre!

Per a mi seria molt més còmode l'opció de terra flonjo, acostumat com estic a tastar tots els coixins, butaques i cadires de casa, però sembla que m’hauré de conformar amb el que hi hagi. Ja que ho faran aixi, (versió “artística”, diu ell), no hi pujaré a dormir, apartant com cal figuretes de pastors, dones que renten (perquè han de ser sempre dones?!), tres paios un pèl disfressats i de colors diferents muntats en camells que tarden dies i dies a arribar, i per adobar-ho, dues bèsties grosses dins de la cova, per escalfar algú. He sentit que tot això és per a rememorar no sé què de fa una pila de vides gatunes d’un naixement que s’explica a un llibre molt gros, i que diuen les males llengües que ja havia sortit la idea d’altres i més antigues civilitzacions.

Tornant al tema d’allò que en diuen pessebre, jo no faré (no soc de pagès o penedesenc) com un altre congènere meeeu que tenia ell i que es veu que tenia el mal costum (ben fet, bravo!) de pujar fins on fos, a caçar entrepans amb embotit i per aquestes dates a grimpar i dormir damunt la molsa o la terra, com un rei. Es veu que es deia Martini i ja dorm eternament al llitet de l’infern que és on s’està més calentó.

Una cosa bona tenen aquests humans, no em posen aquestes musiquetes un pèl pesades i acampanades, sinó que estan hores i hores escoltant Miles Davis, Ella Fitzgerald i Louis Amstrong, que es veu que és una cosa que se li diu jazz (però no és un jaç per a mi, no us penseu), i que van a gaudir-ne a Lleida a vegades. Sort que a mi no m’obliguen a anar-hi dins el transportí!

Com acabarà això? Amb ells dos i la resta de família (molt agradables, em fan moixaines) queixant-se de tot el menjar que fan per a aquestes festes. I no us penséssiu pas que quan diuen galets son una mena de galetes per a mi, no. M’hauré de conformar a passar la llengua ostensiblement pels meus bigotis i assenyalar el terra, aviam si em cau alguna menja millor que les habituals. I mira que intento imitar les seves paraules, però són capsigranys i no m'entenen encara que ella escriu molt bé en anglès i per aquesta raó em va posar Fionn. Ell, més sapastre, intenta aprendre italià, però l’únic que m’interessa és quan m’ofereix un tros de pizza frutti di mare i es pensa que ho pronuncia bé.

De la llenya que tenen per al foc a terra, diuen que escolliran un tronc per a pegar-li o quelcom semblant, cosa aquesta que ha creat una gran polèmica pel que es veu. I crec que estan assajant alguna nadala en una altra llengua per si els obliguen a cantar-ne el 25%.  Seria com si em féssin dir a mi 'Miau' enlloc de 'Meu', d’això ni miolar-ne!  

Només espero que la família d’artistes no em vulguin disfressar per fer-me alguna foto. Això no, eh?