Som al 15 de juliol de 1938, en Josep Maria Martí escriu des de Fuentes de Ebro: "Des d'aquí veig batre en una era i em recorda l'any passat els berenars que feia amb la Tresina i els seus pares a l'era. Hem continuat el viatge fins a Fuentes, em sembla que serà l'últim dia de venir-hi ja que es nota una mica de retirada. He dinat amb el Comandant molt bé. Hem menjat meló i tot, també hem trobat l'aviació tres cops pel camí. Ara son les 7 velles i penso." 

Som a l'octubre de 1938 i la guerra no s'acaba. Catalunya es troba aïllada de la resta del territori de la República i el Josep Maria Martí no té cap possibilitat de poder visitar els seus a casa. Només les cartes, que van i venen per l'encara eficient correu aeri sobre la mediterrània, fan de lligam constant entre les terres de València i les de Catalunya. 

La seva tasca de xofer d'oficials de l'Exèrcit Popular li permet viure amb comoditat i lluny de les penúries del front. Sempre que pot mira de retrobar els amics, companys i coneguts de Tàrrega i de l'entorn. Es troba amb l'Andreu i el Novell a Benaguasil, amb el Pujol de l'asserradora i un xòfer que s'estava al garatge Espanya de Tàrrega. Aquests dies d'octubre fa de conductor del comandant Paredes, del capità Balaguer i del capità Cebrian, a qui ha de de transportar unes "muxarangues", perquè en aquest ofici "has de fer els ulls grossos".

El 23 d'octubre van amb el comandant fins a Cuenca. "Aquesta ciutat del Júcar és com Lleida, però el país és com León. Mengem rovellons i bacallà. Aquí ja fa fred de debò. A Cuenca he trobat al Llopis de Vilagrassa, fa poc pensava en ell. També porta un cotxe." L'1 de novembre se'l torna a trobar a València, "a la festa d'acomiadament dels internacionals al camp d'aviació".

Escriu cartes a la família, als amics, però sobretot a la seva Tresina que encara té febre i s'està al llit. No para de voltar amb el capità cap a Requena, a Cuenca i altre cop a València. "Hi anem per curar-se la merda que porta el capità. Porta una sífilis que em fa més por que goig." Però l'estat de salut de la Tresina i el fet de no rebre cartes li fa pensar el pitjor: "Els haurà passat alguna cosa i no m'ho volen dir? Tinc ganes de tenir carta i em fa por que no em donin algun disgust, doncs amb l'escassetat de menjar i medicines, les malalties em tenen esfereït. Déu faci que no sigui així. He pensat molt en si, per desgràcia, m'arribés a faltar ella, no sé què faria."

També pensa en certes coses que veu: "No sé què faria per no veure certes coses. Tot cantant la igualtat mai havia vist tantes classes." Finalment rep carta i es tranquil·litza. També es felicita per haver acabat amb els polls que feia mesos el martiritzaven: la seva bona relació amb el comandant, amb qui juga a escacs moltes nits, li permet gaudir d'una bona higiene personal. Som a finals de novembre i rep una carta del seu germà Miquel, qui li parla de l'estat greu de la mare de la Tresina: "El cop de morir-se la seva mare seria massa fort en l'estat de flaquesa en què es troben. Déu faci que no passi res més." Pocs dies més tard rep la carta de la Tresina anunciant-li la mort de sa mare, la Pepeta.

L'1 de desembre torna a ser a Cuenca, on li arriben més males notícies: "Són les 11, compro el diari i llegeixo que 10 avions han bombardejat Tàrrega, han tirat 100 bombes de molta potència. Em quedo amb la pena de si els haurà passat res als de casa i a cal Carnicer. Això no pot ser. Són massa notícies dolentes de cop. L'hauran fet miquetes, pobra Tàrrega! Que criminal és tot això! Estic desesperat! He escrit a la Tresina. A lo millor el pis ja és tot fet pols, tant de bo a ells no els hagi passat res. Déu ho faci, estic trist i no tinc humor de res." El 4 de desembre escriu: "Diu que ahir van bombardejar Cervera. He rebut una carta del Sr. Juanito que quasi està cremada del tot, es veu que ha passat per algun bombardeig".

El 6 de desembre li diuen que han d'anar cap a Jaén. "Estic nerviós per no haver tingut carta, ara si marxem, fins a sis o set dies no me'n cal esperar. Això és el que em té preocupat, i més sabent que el bombardeig de Tàrrega fou per la carretera i cal Trepat, com m'ha dit el Súria, que he trobat."

És desembre de l'any 1938. Franco i els seus aliats alemanys i italians preparen l'ofensiva d'ocupació de Catalunya. Els indiscriminats bombardejos sobre la població civil de Tàrrega i de Cervera ho anuncien.