Deia fa molt poc la nostra Maria Barbal en un acte que els qui escriuen han intentat “explicar el món amb una llengua que no és de les més parlades de l’univers, que ha estat perseguida i prohibida".

La problemàtica d’una llengua com la nostra –nacional, però sense estat–, és i ha estat sempre molt gran, sobretot per haver de fer com els salmons: anar a contracorrent i amb molts obstacles pel camí, de fora però també de dins mateix.

El complex d’inferioritat lingüístic ha fet i fa que pensem que respondre en català sempre a l’interlocutor que s’expressa en castellà és un gest de mala educació quan ja tenim una llengua “comuna”. Aquesta és una reacció de colonitzats, de pensar que el nostre idioma només és vàlid per a l’esfera familiar i encara, com ens deia, amenaçant, el franquisme. Aquest complex ja per si greu, és pitjor si agafem el mal costum de parlar en castellà quan ens sembla, per l’aparença o el color dels interlocutors, que provenen de països estrangers.

Una anècdota personal de fa pocs dies ho corrobora: noi de pell negra, comentant a una caixera de supermercat unes coses; ell en un català perfecte, però amb el deix –meravellós– que pren la nostra llengua quan se l’apropien persones provinents d’altres cultures i en concret de les africanes. Com li respon, repetidament, la joveníssima caixera catalanoparlant?, en castellà. Per reblar el clau del ridícul ja només li faltava respondre a crits per allò que “així m’entendrà millor”, però no hi vam arribar. La seva cara de perplexitat quan li ho vaig retreure fou de film tragicocòmic…

En canvi, trobem normal o encara no prou insultant el què s’està repetint darrerament manta vegada, i és que la persona que tenim davant exercint una feina en un lloc públic, no només no ens entén sinó que ens obliga a parlar-li en espanyol, a vegades amb l’afegitó imperial del “estamos en España”. Està passant molt a les Illes, però amb la marea contaminadora de l’extrema dreta i abans dels abanderats d’una ciutadania que sembrava odi a la diferència, no minva sinó que agafa una força malèvola.

No cal dir que això passa perquè no compleixen ni la seva pròpia Constitució, com tampoc la gran majoria de lleis, però fonamentalment perquè no tenim una legalitat –o no podem aplicar-la, sempre pendents d’una judicatura molt conservadora– que ens empari de forma clara. Potser que els nostres governs, els de tots els Països Catalans, posin fil a l’agulla i lletra jurídica al tema abans no sigui massa tard.

Tot i la baixada de parlants en la nostra llengua, a les àrees metropolitanes especialment, no soc dels qui es creuen als apòstols que ens avisen de la fi del món i la desaparició del català. I encara menys dels qui es dediquen a perseguir modismes esgrimint una llengua que avui en dia ningú no parla, ni escriu. No és tancant-nos que ens salvarem, perquè la riada entra per tot arreu o esbotza les portes i s’ho enduu tot. Però és clar, això forma part d’un debat que també en l’àmbit polític porta alguns a un encastellament –curiosa paradoxa la paraula en aquest cas- que ens empetiteix en lloc de convèncer per a vèncer.

Per tant, la meva petita anàlisi em porta a dir que la supervivència del català no depèn tant de les normes, que també, sinó de cadascú de nosaltres, perquè és obvi que si un establiment no et serveix adequadament, faràs bé de reclamar, deixar la queixa escrita de cara a Consum i no tornar-hi més si no arrangen les mancances. Per tant, amb “la nostra maltractada llengua” com cantava Raimon, qui s’hi oposa, si no és per desinformació o desconeixement, és per la mala fe del supremacisme lingüístic.
I que no em vinguin amb allò de fer-nos entendre millor amb el castellà, o per obrir-nos més portes, perquè actualment moltes altres llengües ens n’obren més, a part de la lingua franca actual que és l’anglès. 

Siguem conscients de la força que tenim com a consumidors, també. Per acabar, una altra anècdota: empresa de telefonia mòbil que truca cercant clients, però que no prepara els seus insistents comercials a com a mínim entendre’ns. Acaben per dir allò de “pero usted sabe hablar español” per obligar-te a canviar, quan en tot cas són ells els qui ens han de seduir. Com acaba? Acaben penjant emprenyats i hi tornen al cap de pocs dies. Algú els deu haver dit allò que no cal “entender lenguas regionales” com es diu a l’Estat francès. Evidentment, així no em vendran res.

I acabo per ara amb les paraules sempre sinceres i directes d’un dels nostres millors poetes, Vicent Andrés Estellés, quan ens diu “He retrobat, a la boca del poble / el sostingut conreu de l'idioma”.

Siguem oberts i educats, però no mesells, no us sembla?