Art al planeta guinopardal

Finestres

per Albert Claramont

Firmes NT, Gent NT

Art al planeta guinopardal
Art al planeta guinopardal

Els he parlat sovint de l'objecte trobat com a eina per a l'aprofitament per a la creació artística, de les nostres coses deixades a la brossa, o pitjor encara, abandonades sense remei (valtros sé que també ho faríeu) a la xafogor de juliol o a ple sol. És un recurs que no és pas nou, però que té o hauria de tenir usos pedagògics, de distracció i joc, en definitiva, també terapèutics.

El que subscriu i escriu aquestes ratlles cada quinze dies, no té la possibilitat horària ni per descomptat econòmica de ser a tots els esdeveniments culturals que es fan i es desfan: ja ens agradaria per a aprendre'n i, ser part del sector artístic tan castigat i per a fer-ne extensió, col·laborant en la seva promoció. Les coses del país (esperem que postpandèmic) són així i, si no fem res per canviar costums i objectius vitals, seguirem bocabadats alguns grans espectacles i menystenint les coses que són accessibles a molta gent.

Després d'una nit de llamps (soroll excessiu de motos i cotxes) i trons (crits brètols a les tantes de la matinada) i calor apegalosa que ens fa fugir de la intimitat dels cossos i de les menges abundants, després de tot això, dic, un grup d'escollits feien (fèiem) cap a Agramunt, on després d'una instructiva presentació a la seu de Lo Pardal, es van disposar unes taules estratègicament sota els arbres de la plaça, davant l'Espai-Museu Guinovart, tot això posat pel públic-autor. Sembla que hi hagi un corrent tel·lúric entre les dues seus del territori del Sió: algun entès en les matèries hauria de fer-ne proves tècniques i algun estudi.

A l'autor d'aquestes Finestres encara el sorprèn la quantitat de gent disposada a deixar-se la pell materialment al sol de les platges fent res de res, a les terrasses gastant veu i el que no es veu o beu, i a alguns concerts els qui no saben estar sense dir ni piu.

Per això encara sorprèn agradosament un grup humanoide que ha estat fent un curs sobre Art i territori, venint de motivacions tan diverses com els oficis o les aficions de cadascun d'ells, elles i ellis. Mestres que aprenen perquè aprenguin els alumnes, artistes compromesos amb el final de mes, poetes impublicats en part, i resumint, persones que te les pots trobar als mercats setmanals disfressats de persones normals.

Imaginin ara les taules esmentades, i damunt d'elles una munió d'objectes que algú ha rebutjat per desús, alguns trencats, altres que encapsulaven cafè, aquells que tapaven ampolles de plàstic indestructibles, rampoines de fusta, algun bracet de nino, per aquí coses de ferro o llauna, per allà closques o pinyes, llaunes multicolors siguin o no de marca…

Segueixin rumiant ara què passa pel cap d'unes persones que veuen en un "desatascador" una princesa, en un tros de plàstic carabassa el llom d'un gosset, en una pinta un grup de gent fent cua, ratllador d'ous convertit en arpa, un ruló pel cabell que faria de Pilar d'Almenara i una ratera que era per una banda una cara i per l'altra una màquina de fotografiar. 

Després d'aquest primer exercici de descontextualització, van seguir gairebé quatre hores a peu dret de producció de peces diverses, algunes antropomòrfiques i altres més oníriques o conceptuals, ajudats per la silicona de les pistoles calentes, títol que cedeixo per a algun film de l'oest o d'aquells que "dingú" no ha vist mai. I sobretot ajudats pels artistes-monitors (de cos present, no pas en les pesades pantalletes de l'Era Covid). 

Res d'això seria possible sense la resposta entusiasta dels alumnes d'aquest curs de la UdL, però tampoc sense dinamitzadors com la Maria i el seu enfilall de dos folis i mig de paraules oïdes durant tot el curs, i que van servir com a cloenda. I tampoc sense la intervenció dels dos espais que enumero a tall de titular, com encara menys si administracions com l'Ajuntament d'Agramunt no hi participessin i en fessin la difusió que en fan. 

Entres en una dinàmica col·lectiva com aquesta i en surts renovat, i aquest és un dels seus valors més importants. Preneu-ne exemple i portem les arts al carrer perquè ens estimulin i ens facin avançar posant formes, colors i propostes al nostre dia a dia.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article