Quan érem petits o joves, els retrobaments de cada estiu amb amistats i de vegades amb amorets eren un recordatori constant sobretot per a la resta de l'any, perduts aleshores sota papers, llapis, gomes que feien bona olor, llibres i bates d'estudi. Sovint ens ajudava el record a tirar endavant la vida que vèiem costeruda encara que fóssim en bona part agosarats i inconscients.

Potser ens hem fet grans o molt grans, però aquells dies de sol, berenars plegats, jocs al carrer, migdiades, alguna besada furtiva potser i un renyar-se, les festes majors, el núvol de sucre de les firetes, les curses carrer avall pujats on fos, i tantes altres coses ens venen de vegades i ens són un càlid sotrac, incloses les rascades als genolls o la competició de fons hormonal per un somriure d'algú o per compartir unes galetes.

Enguany, en molts casos per la pandèmia i en d'altres pels problemes econòmics derivats d'ella o per l'encariment d'allò més bàsic, començant per l'energia i els seus consells d'administració ben greixats, enguany, dic, no tanta gent ha viatjat com abans i molts dels qui no ho han fet han tornat a recuperar els espais de sempre, revisitats de nou amb una mirada estranya de sorpresa, amb necessitat infantívola de tocar pedra, fang, arbres o sensacions.

En algun cas els haurà servit per retrobar aquelles companyonies de molts anys enrere, ara segurament amb descendència o parelles noves com passa a tota bona família. I en aquest cas haurà estat un enllaç amb la pròpia vida deixada massa de banda per les presses obligades o les acceptades de grat. També hauran recuperat per uns dies o hores el territori, aquell eufemisme que usen alguns per rebaixar el terme país, però que qui signa aquest article reivindica com a mot que parla de terra-espai-natura-pau. 

En altres casos es poden recuperar coneixences o amistats que en el transcurs de l'any han quedat sota un munt de papers amb cites i llistes de llibres, visites mèdiques, plans de treball o gaudi i coses a mig fer. I és reconfortant, perquè val molt més una mirada i una conversa directa que tones d'algoritmes de missatges per la xarxa.

En conec que es van retrobar amb l'actriu amiga Assumpta, que viu a Vallbona d'Anoia i hi van dinar refent lligams, abans de dur-la per sorpresa, a una actuació dels Sound de Secà que la deixà bocabadada.  

En sé dels qui, amb la poesia per bandera i motiu, van reprendre el contacte amb una parella de Lleida, el Jordi i la Carme, fent-lo tan estret que es van explicar els seus fets més íntims, i les idees projectades en el temps que així revisen mida, to i utilitat. De la lectura sempre inacabada de la poesia potser en parlarem un altre dia, ja que només la necessitat de tornar a hora raonable a l'Urgell la va interrompre.

I en sé dels amics que t'arrosseguen (entre la pedra i la paraula) al Maldanell, des de la seva Fundació a Verdú, per compartir poesia que depenent del rapsode s'acaba convertint en acció artística: això que en diuen performance. Les pedres de davant de l'ermita van ser testimonis novament d'abraçades i salutacions de gent de Maldà que comparteixen amor per la poesia amb el mateix entusiasme que pel món teatral i del clown. I què dir del gaudi amb les escultures, el capvespre de marinada fresca i els poemes d'aquí i d'allà, inclòs el tercer dels llegits en persona pel gran Jordi Pàmies, una joia segarrenca. 

Qui diu que no hem viatjat ni aprofitat l'estiu! Fer-ho cap endins et porta a vegades més enllà de tu mateix i la immediatesa. I fer-ho al desconegut o poc conegut territori nostrat, igual o més. 

Ens hi atrevim?