Són moments de recordar que les portes i les finestres són sempre els filtres de la història.

Si truquem, preguntem, qui hi ha? I... tot esperant, atentament les respostes esperem... i parlem.

Tothom pot pensar, i escoltar, que les primeres esperances d'una nova llum, no contaminada, arribarà i que mentrestant, en aquests dies de tantes incerteses, he tingut temps de revisat unes notes de l'escriptor Pere Ortis, fill de Bellpuig, i que després de visitar Guimerà ens va deixar l'any 1990 un encertat escrit, gairebé testimonial, dels mateixos moments que avui són les converses renovades de certes preocupacions i sobretot de molts pobles petits.

Si les portes són les relatores confidencials de la història de la vida de cada poble, i després d'aquesta molt seriosa pandèmia sembla que encara s'està a la recerca de nous camins providencials, amb altres i millors itineraris per les noves realitats teledirigides i que s'esperen siguin part de les esperades respostes al segle XXI.

Per tot això, com un fet molt important, cada poble ha de trobar respostes a les noves dreceres per superar i reconduir les dificultats de tot tipus: socials, polítiques i econòmiques. Així ho fan consensuant els nous aires i maneres de caminar amb un nou calçat ideològic i social, tot portant a la pràctica les inquietuds i els resultats de les consultes i propostes d'actuacions.

Si la demografia i la industrialització han marcat noves dreceres s'han d'apropiar les noves alternatives.

En aquests moments, podem pensar a visionar, entre els primers acords a valorar el futur del patrimoni cultural heretat pel poble de Guimerà, conservat amb els millors esforços i que ara cal proposar de ser visitat i viscut als nous visitants.

Si el 1975 fou aquest declarat C.H.A. de caràcter nacional i el 1993, rectificat com a Patrimni Cultural de la Generalitat, tot un fet i suport a tenir present en la lectura de la llei del patrimoni cultural 9/93, i que al seu article 6, referent a municipis, històricartístics, de menys de mil habitants, l'òrgan que ha d'ésser creat, o sigui el Consell Comarcal, fet a revisar en el cas de Guimerà.

Per tots aquests fets, podem parlar de la recuperació, molt oportuna, que ha de permetre pensar en la nota del citat Pere Ortis, i que precisament publicava: "Els nostres petits pobles es buiden d'habitants implacablement. Com és el cas de Guimerà", afirmat al Diari de Lleida - dimecres 5 de desembre de 1990. Han passat 30 anys i encara són actuals.

Ortis havia escrit dictaminant sobre el poble de Guimerà: "Fa pena veure com poblets de la nostra geografia que són recessos de pau i de silencis es buiden d'habitants, implicable. Les causes d'aquest fenomen sociològic són prou conegudes."

"La pena d'aquesta deserció és més sensible quan el poble en qüestió és una relicari de tradicions i de bona arquitectura, com és ara Guimerà."

"L'estructura d'aquest poblet de cases encaballades, amb les fesonomies orientades al migjorn, com una coral que canta un himne al sol, insinua un poble extrovertit, obert als corrents festius. I potser que ho fos in illo tempore."

Així ens situava:

"Guimerà és una concepció àrdua, sobre una vessant inhòspita, executada durant segles i modulada pels millors estils."

"Llargues pàgines d'història adormida..."

Justament, en aquest passat octubre, el poble presentava la millor cara i es podia observar la sèrie molt important rua de visitants, amb activitats previstes, com també la trobada puntual sobre la localització del call dels jueus de Guimerà.

Properament quedarà pendent per poder establir les aplicacions i les possibles preferències de les propostes presentades.

Els nostres pobles petits han de poder ampliar les seves perspectives de vitalitat necessària per poder tornar a obrir les portes tancades amb els silencis dels temps.