Amb la presa de Kabul per part dels talibans, hem viscut la desfeta de l'últim govern fabricat des de l'ocupació occidental de l'Afganistan. En una setmana, mentre aquí patíem la pitjor onada de calor dels últims anys, les principals ciutats afganeses anaven caient per efecte dominó, aparentment sense grans banys de sang, a mesura que els actuals dirigents abandonaven les posicions de poder per intentar exiliar-se del país.

Les imatges de l'aeroport de Kabul eren esgarrifoses: ni a les pel·lícules haguéssim cregut un guió que fes que la gent s'enfilés a les ales d'avions en marxa per escapar-se de les represàlies talibanes. Hores després, a la ràdio, les primeres taules de periodistes, corresponsals amb més de deu anys al país, indiquen que la desaparició de l'statu quo i la victòria talibana no ha estat tan efecte sucre dins del cafè, és a dir, desfeta súper ràpida, sinó que parlem d'un procés cuinat des de feia mesos. Alguns periodistes com Amador Guallar van dir a Catalunya Ràdio que hi havia un pacte entre talibans i actuals dirigents per fer una transició que, en aparença, no fos un bany de sang. A uns els convé escapar dels talibans i, als altres, una operació propagandística perquè els reconeguin internacionalment.

El fet és que quan es parla d'aquests països sempre recordo una vinyeta del Toni Batllori en què, parlant del terrorisme, es veu un mapa de l'Àsia central amb països tipus "aquínoestán", "aquítampocoestán", enlloc dels noms "Paquistan", "Afganistan", "Kirguizistan", etc. Països dels quals, en general, en sabem ben poc perquè no entren al focus de l'interès mediàtic internacional.

Amb la retirada d'EUA i de la coalició internacional de l'Afganistan, ara ja es reconeix obertament que s'han perdut vint anys de guerra, sense millorar la situació del país ocupat, per tornar a la casella de sortida: el retorn dels talibans. No sé si seria l'ordre natural de les coses, per molt que no ens agradi, però semblava inevitable després de tot.

Recordo que feia batxillerat quan va començar la guerra de l'Afganistan i el director del Col·legi Sant Josep, també historiador, ens explicava a la classe que allò era un desert, i ningú sabia massa bé què s'hi anava a fer. Vint anys més tard, veient les conseqüències de tot plegat i el panorama gris que es preveu per l'endemà, crec que estem més o menys igual.