La setmana passada van obrir la veda de vacunar els ciutadans de 35 a 39 anys i m'hi vaig apuntar de seguida. Em va tocar a l'Espai MerCAT de Tàrrega, un autèntic hospital de campanya de la vacunació massiva. Era un dilluns de mercat i l'ambient a la plaça de les Nacions era tranquil: eminentment buida com gairebé sempre a aquella hora, però amb el caliu de quatre o cinc taules ben plenes del bar de l'estació d'autobusos. Una gran banderola blava amb els logotips de Salut anunciava l'accés al punt de vacunació. Mentre m'hi acostava, tot preguntat-me si hi hauria cua, vaig veure que hi havia diverses persones pul·lulant per l'entrada, segurament esperant algú, però sense cap filera, cosa que em deixava lliure el pas.

Un cop entraves, un guàrdia de seguretat et demanava si tenies cita i, en cas afirmatiu, que preparessis la targeta sanitària. Tot seguit, arribaves a un mostrador i ensenyaves la targeta amb una sensació que recordava vagament el procés d'acreditació davant d'una mesa electoral. Poques similituds hi ha entre els dos processos, però com a mínim sí respecte l'escenari en qüestió: un lloc ampli, amb mobiliari improvisat i, davant teu, gent asseguda revisant-te el nom en alguna llista.

Un cop t'identificaven, et deien que anessis al box número tal i, només entrar-hi, després d'algunes preguntes preventives sobre medicació i de si havies passat la Covid, et trobaves assegut a una cadira de plàstic amb un infermer que ja et punxava el braç esquerre. Va ser tan ràpid que no vaig tenir temps ni de preguntar quan vindria la segona dosi. Un cop vacunat, et demanen que t'esperis uns deu minuts en una zona d'espera, assegut, per si patissis alguna reacció desfavorable. En aquest punt és on vaig adonar-me que totes aquelles cadires que havia vist en arribar, i que pensava que era gent que esperava torn per la injecció, resulta que ja havien fet la feina. O sigui que no hi ha haver espera; tècnicament, només els minuts aconsellables postvacuna. Un èxit total d'organització i de mitjans esmerçats.

Després de tant temps parlant de les vacunes i tanta polèmica política, que no sanitària, sobre la d'AstraZeneca, va anar tot tan ràpid que no vaig ser ni conscient de la importància del moment. Poc més d'un any després de l'esclat de la pandèmia, ja m'estava vacunant –mesos després que ho haguessin fet ja els col·lectius de risc. Em va semblar una proesa científica, un gran moment personal i col·lectiu, com un petit punt d'inflexió perquè comenci a quedar enrere, encara amb prudència i mascareta, el penós any i mig que hem viscut.