Acaben els cursos. En tots els sentits estrany, aquest curs està arribant a la seva conclusió. I com sempre, si hi estem amatents podrem capir les informacions, notícies, sensacions que ens aporten totes i cadascuna de les coses que ens passen. Ens ha obligat la pandèmia durant molts mesos a investigar noves fórmules, a assajar solucions inesperades, a connectar-nos telemàticament potser massa, a deixar el contacte físic, i per tant emocional, per a millors temporades. Ens ha mostrat la importància d'un primer pla a la càmera, del so per expressar millor el que calia mostrar, d'aplicar el somriure com a punt de sutura que ens seguís unint a companys de viatge o d'aficions, de somniar en estrenes, presentacions, inauguracions, recitals tants cops convocats i desconvocats.

Tot això ens ve a la memòria ara que algunes activitats arriben a terme, i cal que ho conservem allà on jeuen només adormits alguns projectes que, qui sap si arribaran a bon port després de tot aquest naufragi víric amb nom de corona. Alguns han aplicat una certa bogeria al seu quefer normal i han multiplicat esdeveniments, i han anat de presentació de llibre en presentació de llibre, a resseguir una petita escena treballada durant setmanes i modificada a correcuita pocs dies abans de l'estrena, de la mà de la bona gent de Cruma. Al final, algunes i alguns han pensat que els cursets i hores i hores d'improvisació teatral deuen haver servit per a alguna cosa i que els somriures del públic a l'Ateneu semblaven confirmar-ho. I escriure i reescriure el guió diverses vegades també haurà estat fructífer. 

Potser aquests mateixos no en tenien prou amb això i van carregar l'agradosa motxilla de més teatre, en aquest cas a Barcelona, on els espera dissabte proper, demà per als lectors, la posada en escena de l'obra de final de curs que ha escrit i dissenyat el professor de l'Escola El Timbal, amb la seva professionalitat i el respecte absolut per als alumnes, a anys llum de males praxis d'algun Institut de la cosa del Teatre.

Aquesta setmana, que esperem que molts començareu llegint els articles d'aquesta revista, aquests mateixos, potser empeltats d'elfs o amb un embut de paper de plata per barret, hauran dissenyat el cap de setmana més complet: divendres, nova presentació d'aquell conte que parla de flors grogues i l'existència, a les Terres de l'Ebre. Dissabte al matí enfilar al nord i en el llarg viatge de dues hores i escaig vers el Cap i Casal barceloní, anar repetint les escenes i les frases que tant costen de memoritzar, canviar-se de roba, respirar una mica i a l'escenari. A hores d'ara cal repassar paper i fins i tot compromisos per no deixar res enrere. I diumenge? Doncs més quilòmetres fins a la capital de la Garrotxa, a l'entrega d'uns premis de poesia. Tornant cap a casa després? Oi tant, un fill esperarà i un gat ros que protesta quan hi ha tantes absències.

Mentrestant, el passat dissabte 5 de juny, una bona gent de Maldà, Cal Misangó, ha obert una porta a la creació escènica, en categoria clown, de la mà del gran Pascuale Marino, de la Companyia Bergamotto Clown, que els ha dut amb el seu italià-català des de la introspecció a l'expressió, buscant cadascú el seu pallasso, la seva versió d'aquest agosarat personatge. Ell, amb el modest ajut dels alumnes, durant quatre hores s'ha posat en la pell de tothom amb la seva gran sensibilitat i paciència, i ha fet d'aprenent també, en aquest cas de la nostra llengua, enduent-se com a mostra la paraula que titula aquest article.

Ah!, i aquests éssers dels qui parlem, quasi mitològics o en el divan de Freud, han promès que mai més no tornaran a carregar tantes motxilles a la vegada, prometença que està per veure si compliran, i a més han adoptat dos éssers meravellosos. L'un, nebot literari i bon periodista molt recomanable per a presentacions, i l'altre, la seva neboda teatral, la Laura. Aquesta jove ha lluitat, durant tot el temps del taller dels Cruma, amb les escenes que han fet unes quantes metamorfosis. La seva salut li ha impedit, prèvia operació molt important pocs dies abans, ser a l'estrena on feia el seu paper de funcionària impertinent. Aquell parell d'oncles postissos l'han fet per a tu i te'l dediquen, LAURA.