Fa uns dies llegia en un diari espanyol que Antoni Tàpies fou el primer a utilitzar materials diversos en les seves pintures, objectes trobats, arpillera, i pensant en el nostre Josep Guinovart, creia que era una idea potser a confirmar, ja que a part l'agramuntí, molts altres artistes de l'art conegut com a informalisme van utilitzar objectes, i fins i tot els del moviment dadà que avui en dia serien tractats com a folls o perseguits per algun jutjat. Repassem-ho.

S'anomena pintura matèrica un corrent dins de l'informalisme que es va desenvolupar des de finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta. Es considera que sorgí a França, però pot dir-se que és pintura matèrica l'espacialisme de Lucio Fontana. França, Itàlia, Catalunya i Espanya són els països on més s'ha conreat aquesta pintura matèrica, sobretot per part de Giuseppe Bertini; Alberto Burri usà arpillera cremada i destruïda, juntament amb zones acolorides. Altres artistes foren Jean Dubuffet, Jean Fautrier, Lucio Fontana; o el cas de Laurent Jimenez-Balaguer, amb els seus afegits de sorra, cordes i branques. Cal esmentar, a més a més, Manolo Millares, Nam June Park, Daniel Spoerri, Toti Scialoja. Voldria destacar Antoni Tàpies, que va usar sorra i aglutinants a la pintura, fent clivelles i ratlles en el mateix quadre. Aquí hi sumaria, sens dubte, Guinovart.

La característica principal d'aquesta especialitat és ser una pintura abstracta que es realitza amb matèries diverses a les tradicionals, afegint al quadre sorra, arpillera, ferralla, parracs, fusta, serradures, vidre o guix. A més d'afegir aquests materials, els pintors actuen de forma fins i tot agressiva sobre l'obra, destruint-la en part amb perforacions o esquinçades. El cromatisme és variat encara que sovintegen els ocres i colors terrosos. La composició es diferencia entre zones amb matèria i sense.

Si repassem la història, hi va haver altres artistes abans que van introduir al llenç elements estranys a la pintura, com els dadaistes ja comentats i els seus objets trouvés, o els cubistes i els seus collages, en els quals introduïen capses de tabac o tires de diari. Els artistes posteriors a l'expressionisme abstracte recuperaren aquesta idea. Com a precursor important, també tenim Juan Gris.

Ja caldria posar al seu lloc com a capdavanter Jean Fautrier (París, 16 de maig de 1898 – Châtenay-Malabry, 21 de juliol de 1964) del qual es va fer una retrospectiva el 2004/2005 a Suïssa per commemorar el 40è aniversari de la seva mort. Se'l considera el pare de la figuració informal. Va començar a incorporar altres matèries a les tradicionals de la pintura, igual com va fer Jean Philippe Arthur Dubuffet, pintor i escultor francès dels més famosos de la segona meitat del segle XX, que construí un món oníric a partir de les obres que ell batejà com a art brut, obres fetes per no professionals o malalts, presos o criatures. 

També Joseph Beuys (Krefeld, 12 de maig de 1921 - Düsseldorf, 23 de gener de 1986), que fou un artista alemany que treballà amb diversos mitjans i tècniques com l'escultura, performance, happening, vídeo i instal·lacions. El 1962 començà les seves activitats amb el moviment neodadà Fluxus, del qual va ser el membre més significatiu i famós. Va aconseguir la socialització de l'art i l'acostà a tota mena de públic.

Quan Guinovart incorpora els objectes a les seves obres, no és com amb el pop nord-americà, embolicat en la freda eficàcia publicitària, sinó més aviat, com va dir Pierre Restany, a un "reciclat poètic de la realitat urbana, industrial i publicitària", en el seu cas, amb la ruralitat per bandera, i la terra, el fang, els rostolls i les eines del camp com a protagonistes.

L'informalisme es va fer moltes preguntes, sobretot el grup Taüll, en el qual participà Guinovart amb Tàpies, Cuixart, Tharrats, Aleu, Muxart i Mercadé, a més dels contactes amb la revista Dau al Set, encara que Guinovart digué que la seva relació amb ells fou més aviat sols mimètica i que no fou decisiva en la seva obra. 

Segurament en seguirem parlant.