Quantes vegades no deveu haver pensat que no voleu ser manipulats com titelles? Vivim en un món amb pocs titellaires i molts que actuem com titelles o això volen que fem. No és negativitat, és constatable, són els fluxos i refluxos de la història. 

Els titelles, mentrestant, tenen com a mínim dues versions: les dels qui busquen distracció amb els paradisos artificials coneguts o per conèixer, per fumar o tastar, per gaudir sense pensar en el present i en l'inevitable demà. Són persones que fan del soroll i la gatzara un remei –simple placebo– a les angoixes del dia, augmentades des de fa més d'un any per la pandèmia que ataca la salut física, la mental i l'econòmica en general.

Els altres titelles, endurits no per mesos de confinaments i absurds tocs de queda, sinó per anys –i panys, alguns són empresonats injustament– de misèries privades i públiques, siguin romàntics somniadors o impertinents artistes, malden per construir el seu món alternatiu, un fet de colors vius, paraules netes i clares, xanques, màscares de les de fer riure o espantar de broma, carotes, músiques d'aquí i allà, danses i escenes parides perquè la canalla i els grans que, per sort, encara en conserven la màgia, somriguin o pensin en valors.

Davant un cert "aborregament" general, que ens vol davant les pantalles petites, mitjanes o grans mentre ens inoculen desficis, pors atàviques, menyspreus o discursos d'odi, aquests darrers inventors de somriures s'arrelen en les tradicions, no per a deixar-les intocables i immòbils, ans d'aquella arrel, fer créixer noves versions, adaptant-les als temps actuals, al respecte, l'empatia i el necessari reconeixement de la indefugible diversitat.

M'hi ha fet pensar la reeixida i recuperada 32a Fira de Titelles de Lleida. Allà i durant uns dies que volíem que fossin més llargs encara pel nostre gaudi, hem pogut veure, sentir i notar com mai un munt d'aspectes del nostre món, des dels més alegres i juganers fins als més profunds o miserables. Des de la captivadora O Ninho, dels portuguesos Partículas Elementares, barreja de marionetes i teatre d'objectes duts a escena per Carlos Silva i Leonor Bandeira, passant per la gràcia total dels porquets de Pigs i el seu llop gegantesc, de la companyia Campi Qui Pugui, que em van deixar participar com a voluntari en un altre espectacle dels seus. 

Èxit assegurat també dels madrilenys El Espejo Negro, amb el seu crític i delirant Espejismo, que ja hem vist a Tàrrega i ens va fer aixecar de les cadires de l'Ateneu en aplaudiments inacabables. 

Un treball, segons la meva opinió potser no apte per a públic infantil, fou El lloc? de ser nosaltres, que ens va portar a analitzar amb força i profunditat filosòfica la nostra relació des del jo tangible, però a voltes tancat, amb altres humans o amb criatures inanimades –o no?– com les marionetes de fusta articulades, creades per en Pep Aymeric com a rèplica exacta del seu cos i el de la seva filla Sira. Combinen dansa, moviment, música i performance en una trobada artística entre pare i filla, cadascú des del seu bagatge i fent-se les grans preguntes de la humanitat.

O el treball delicat i corprenedor de JAM que va tenir molt èxit, i que amb Le voyage ens fa viatjar a un món delicat d'amor i de tendresa amb molts tocs d'humor, fins que la destrucció de la guerra ens porta a una realitat per a la qual no ens podem embenar els ulls. Parlar del drama dels refugiats i amb la bellesa –sense paraules–  del Jaume, del qual havíem vist una altra gran obra a Juneda, no està a l'abast de massa artistes, però ell excel·leix. Es mereix triomfar aquí com tots els altres espectacles, i tenir el nostre suport sigui com a gent que escriu de la cosa cultural o sigui, sobretot, del públic. 

Teatre, titelles, en definitiva cultura ara més que mai. Pensar pot ser perillós però encara ho pot ser més que uns pocs pensin per nosaltres i ens vulguin moure els fils.