Poques hores abans de la celebració de la diada del Llibre i la Rosa, que ja esperàvem exitosa (acabo d'escriure "exisota"  i els errors de teclat em semblen a vegades genials!) i des de feia un any pandèmic amb candeletes, una editora coneguda, publicava a les xarxes un tuit que potser podríem definir com a crit més aviat de socors.

La tuitaire i editora feia un "humil prec / al vent tramuntanal" com va escriure fa molts segles Ausiàs March, i pregava que el públic lector escollís bé i que els grans editors es dediquessin a publicar el que se'n diu mediàtics, fora de la diada de Sant Jordi. Si em llegiu alguna vegada, deveu imaginar la meva resposta, que fou entusiasta i clara. La Maria Dolors tenia i té tota la raó, perquè els autors mediàtics (siguin polítics vinguts encara a menys, periodistes i presentadors de televisió), i enguany la darrera pandèmia han estat els epidemiòlegs, perquè sembla que a TV3 no els feien prou cas.

Si mirem, però, el rànquing dels llibres més venuts d'aquest Sant Jordi 2021, ho tindrem més clar, ja que en ficció en català el guanyador ha estat el llibre de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, en segon lloc el novel·lista incombustible del país, Jaume Cabré, amb Consumits pel foc, en tercer lloc la compatriota de Ponent Maria Barbal i la seva obra Tàndem, i en cinquena posició Canto jo i la muntanya balla d'Irene Solà, que aguanta molt bé després de tant de temps.

Si anem al quart lloc, trobarem L'home que va viure dues vegades, que podria ser l'única concessió a un cert star system o el que en diríem autor mediàtic.

Però és en les obres de no-ficció quan se'ns esqueixa la poca musculatura que tenim, tant al meu cos com al país.

I és que em sembla molt fort que el més venut sigui el d'un epidemiòleg que ha buscat i trobat la polèmica, Oriol Mitjà, i del qual poques coses se saben si descomptem les seves crítiques a la gestió de la Covid a Catalunya i a aplaudir en canvi la gestió del Madrid d'Ayuso, tan amiga d'aquelles Vox que volen fer retrocedir tots els drets. Avui mateix llegia un article que es preguntava quan havia tingut temps per a escriure el llibre o si només l'havia dictat, entre tuit i tertúlia de ràdio o televisió. El temps ho dirà i posarà a cadascú al seu lloc? 

Considero que passar davant d'una de les grans obres del professor, activista i recentment traspassat Arcadi Oliveres, que amb el seu llibre Paraules d'Arcadi hauria merescut molta més atenció, aplaudiment i si em permeten, militància, és encara més greu.

En el lloc del tercer llibre més venut ja hi trobem un autor mediàtic (això no vol dir pas que no sigui bon escriptor o pugui arribar a ser-ho) com Albert Om amb el seu El dia que vaig marxar.
I el quart? Les hores greus, de Quim Torra, on sembla que el MHP fa punta al llapis a la vegada que el ganivet i, en calent, deixa anar mastegots i retrets a dreta i esquerra (bé, més aviat quasi tots més a la banda esquerra). Jo, la veritat, hauria esperat a escriure amb el cap més fred i sense febres, ja que em sembla clar que aquest articulista a estones pot tenir una pujada de temperatura, però un president, és una altra cosa, i no els escollim perquè facin tuits o llibres per Sant Jordi. 

Això sí, hem recuperat una part de carrer per la diada i per la lluïssor dels ulls tothom necessitava passejar, fer cua per comprar llibres, i esgotar les roses vermelles que sembla que així va ser a la majoria de floristeries.

Bé, i un altre any serà per als poetes que, o tenim mala sort, o no comptem per a estadístiques, o no estem massa en venda, i ja m'entenen, oi?