Segur que hi ha unes quantes bones persones que avui diumenge s'han perdut anar al teatre. I potser viuen a 12 quilòmetres o potser viuen a la comarca del costat i des de la musical Cervera no han pogut venir a veure aquesta meravella que ha creat l'Ada Vilaró, 360 grams. I mentre l'artista ens explicava una part –molt dura– de la seva vida, conciutadans nostres que viuen a poblacions petites o mitjanes no es poden canviar de comarca.

Segur que aquests individus que haurien vingut al Teatre Ateneu de Tàrrega, com els que hi érem, complirien tots els principis de la Llei de la Covid-19, també anomenat coronavirus, que és el malnom que encapçala majestàticament moltes coses dolentes per al nostre país. Segur que per tant hi hauria distàncies, mascaretes i alguns fins i tot s'haurien gairebé banyat –amb el consegüent perill de coïssor– en gel hidroalcohòlic. Segur que només ens hauríem amuntegat, però a centímetres, amb gent que desitjava deixar el seu missatge d'admiració corpresa i d'entendrida paraula a unes llibretes que deixen a mercè de qui vulgui escriure què li ha semblat l'obra. Segur que els qui no han pogut venir a gaudir d'aquest despullament moral i físic s'haurien commogut pel text, per la posada en escena, per la història en si mateixa, pel gran treball actoral i per la gran disposició interpretativa dels pocs elements –però clau– que acompanyen l'escenari.

Segur que qui no ha pogut venir té punts d'angoixa, preocupacions mil o dos mil per la pandèmia o el virus econòmic que arrossegarà, i l'hauria ajudat una estona de bon teatre a evadir-se o a pensar en l'ara i l'aquí com diu i viu sàviament l'Ada.

Segur que alguns dels qui haurien vingut podrien respondre al qüestionari de la UAB destinat a conèixer els efectes cognitius i psicosocials del confinament, amb l'objectiu de proporcionar recomanacions que en redueixin l'impacte, que és greu sobretot en la gent gran.

Segur que s'haurien meravellat amb totes les tècniques teatrals de l'obra: monòleg, expressió corporal, teatre d'objectes, projecció d'imatges oníriques, denúncia i sàtira.

Segur que és bàsic per a la salut emocional de tothom –fins i tot dels qui només miren televisió i ves a saber quins programes!– poder assistir a actes culturals i és igual de bo per als qui els organitzen i els duem a terme.

És per això que com a simple articulista, però també com a estudiant de teatre, reclamo que pensin en la diferència entre les grans ciutats metropolitanes i els seus serveis, i les nostres poblacions de Ponent. Exigeixo humilment, però amb tota la força, que algú pensi en la Cultura –que agonitza– i no vull tuits, ni fotografies d'inauguracions, ni rodes de premsa, ni aparicions a programes de televisió o ràdio, mentre no sigueu capaços de fer allò que sembla més prioritari i urgent:

1. Analitzar la situació del sector i ajudar-lo de veritat, però a tothom.
2. Com demanem molta gent, crear el #SALCONDUITCULTURAL
3. Que el salconduit deixi anar a veure espectacles i actes culturals arreu.
4. En definitiva, que es deixin de punyetes i formin el nostre #GOVERNJA.
5. Que qui porti Cultura hi entengui, i es noti en això també un canvi.

Atentament (o no tant)