Rellegeixo una entrevista amb l'actriu Andrea Ros per preparar aquest article. Si hi dedico més estona podria omplir tota la revista, i no pot ser, però la indignació i la vergonya creix i creix al pit.

L'Andrea ja va denunciar maltractament en la manera de treballar de Lluís Pasqual i això va acabar amb dimissió del director que encapçalava el Teatre Lliure, però si això "No era teatre" tampoc o encara menys ho eren els fets succeïts durant anys (i massa panys rovellats) a l'Institut del Teatre (IT), també denunciats per ella i d'altres víctimes a la premsa, o a la nostra Aula de Teatre de Lleida. I és que aquesta actriu va denunciar també en un tuit l'assetjament rebut per part de Joan Ollé, persona de renom als àmbits teatrals.

I és que hi ha comportaments que te'ls esperes en altres llocs que no siguin (o ens pensem que són) capelles de la modernitat, refugis del respecte o altars de la bellesa i el coneixement, com són i haurien de ser el món de la cultura.

T'esperes conductes de domini en bisbes passats de rosca que es posen en les coses del cos i els drets socials. Te les veus venir en polítics que posen de cap de llista una dona i abans dels comicis es posen ells al davant, per assegurar (diuen) una elecció. En un empresari que no respecta cap dret laboral i exerceix pressió per tenir sota, fins i tot en sentit físic, les seves treballadores. T'ho hauries d'imaginar en el cas del professor que es pren massa llibertats (quin ús més fastigós del terme) amb les alumnes. 

De la mateixa manera que és més abominable que una persona amb hàbit o sotana usi aquest poder per abusar de criatures, i això molts ja no estem disposats a tolerar-ho, encara ho és menys quan, fruit d'una relació de poder, no ho oblidem, gent que ensenya les arts dramàtiques no són far cultural i només utilitzen el focus particular del seu prestigi per marcar què volen, a qui, i quan.

Tot i la necessària presumpció d'innocència, llegeixo que Joan Ollé, que encara que apartat no ha marxat de l'IT com sí que ha fet tota la Junta, en algunes de les informacions periodístiques treballades a consciència i durant molt temps, diu que "no es dona per al·ludit davant d'acusacions anònimes" però aquests articles recullen testimonis que l'acusen de fer comentaris sexuals, vexatoris i humiliants cap a les estudiants, i d'intentar mantenir-hi relacions. S'hi inclouen exemples d'exalumnes que admeten tenir-li "terror", i explica com algunes alumnes van marxar per allunyar-se'n. Un altre professor afirma haver mantingut "relacions consentides" amb alumnes, sempre amb l'excusa barata de ser fora del centre, mentre un altre, acusat de fer tocaments durant les classes i generar situacions "incòmodes", afirma no haver rebut cap queixa, però que si hi ha hagut alguna situació, ha estat "sense mala fe". És vomitiu emparar-se en la manca de denúncies, quan la mateixa entitat ha reconegut que se'ls havien presentat diferents casos durant molts anys…

El Paer en cap de Lleida ha aplicat la resolució que Rafael Ribó va dictar el passat 26 de febrer sobre els casos d'abusos sexuals denunciats a l'Aula de Teatre, i el síndic ha dit que "aquesta acció s'entroncava amb les seves recomanacions: l'esclariment dels fets, el suport a les víctimes i la redacció d'un protocol per prevenir les situacions d'abús sexual al centre." L'IT depèn de la Diputació de Barcelona, que cal que persegueixi (també) aquesta corrupció.
Quantes es deuen haver trobat amb la situació de ser convidades a sopar, fora d'hores lectives i acabar creient que hi havia un preu a pagar per poder accedir, no ja a millor nota, sinó a possibles contractacions en mans (mai més ben dit, i m'esborrono) de personatges que deien estar molt ben connectats i que els podien oferir càstings, promoció i contactes. 

Aquest escàndol hauria de destapar molts racons entollats, posar llimacs davant el focus de la justícia, renovar amb aire nou cambres i despatxos, portar a judici molts depredadors llefiscosos; treure les cagades de rates innumerables que dormen sota les estores, i rescabalar moltes víctimes de tants patiments, renúncies i abandonaments en aquest sector. Com en molts d'altres, on el poder es confegeix així i es perpetua. NO, no era teatre.