Algunes vegades m'han recomanat escriure de manera no autobiogràfica, sobretot en el territori de la poesia, on sembla que quan verses a partir de l'experiència tens tots els números no sols de no guanyar cap més premi literari sinó també de no publicar.

És així des de fa molt temps, amb allò que els entesos en diuen "el conflicte usual en la literatura: unió o distanciament entre la vida d'un escriptor i la seva producció".

Menys en alguns contes curts, tinc la mania d'articular les meves arts escrites a partir de les coses properes, els conflictes passats o presents, els amors i desamors, l'enuig o el gaudi del quotidià. Un altre dia els parlaré de com veig la diferència entre aquesta proposta o algunes altres que pretenen ser, i a vegades són, més profundes. O més esnobs.

Però avui, i per un fet casual, els vull parlar de la meva altra vessant, la d'artista plàstic, que fa quasi tants anys que em dura com la poesia escrita.

En aquesta època que no acaba d'arribar a ser postpandèmica, llegeixo molt, i per tant alguns llibres que havien quedat habitant el racó de la pols cultural, ara són acollits per dur-los a la butaca vermella on repasso textos, modifico obres o em perdo línies si faig capcinades.

Rellegint Sota el signe del drac de la gran poeta (i prosista) Maria-Mercè Marçal, m'he trobat amb una referència deliciosa a un pis que va tenir al barri barceloní del turó de la Peira, amunt, molt amunt del passeig de Fabra i Puig. I només llegir això, el mecanisme de la memòria, que cal tenir greixat sempre, es va activar, i encara més quan va començar a parlar d'un lloc: «Per Xoc tot hi passa, tot s'hi agleva… Ara, hi pots prendre "aigua de València" cada divendres i trobar-hi quadres penjats de la gent més diversa.» Podíeu trobar-hi pels volts del 1988 tertúlia, actes civicoculturals, convocatòries de lluites sobretot feministes i de la classe obrera. En aquella llibreria, com diu ella, també s'hi feien exposicions i hi vaig portar alguns dels meus collages i assemblages que corrien feia temps per casa i pel racó taller ple de coses trobades.
I quan en parla la Marçal del lloc, d'aquella Xoc portada per la Conxa Torrent, que obrí el 1972 i tancà el 2007, aleshores és quan va venir a les meves neurones el record d'un collage que havia fet aprofitant una safata trobada de fusta, antiga. L'obra en qüestió era senzilla: la safata feia de marc i a mi fins i tot m'agradava que estigués esquinçada per una part. Vaig empegar-hi una fotografia del cap d'una noia, i damunt els cabells, n'hi vaig afegir una altra, feta de fil elèctric.

L'exposició en si mateixa no va tenir gaire èxit, com acostuma a passar en un país amb un migrat costum d'anar a galeries o sales, mirar... i comprar. Però una persona sí que va ser captivada per la meva obra, i fou la primera venda en la meva vida d'artista. La noia que me la comprà va dir que li agradava "perquè sí" i no em va fer la típica i a voltes enutjosa pregunta de "què vol dir?".

La compradora, de la qual vaig perdre la pista per les meves moltes mudances –com la Marçal– era, precisament, la seva germana, i si em permeten, veure reflectit un tros de món i d'experiència meva, m'emocionà, i per això els escric aquest article, i si la providència de les xarxes socials s'hi avingués, potser hi podria contactar, i canviaríem impressions o recordaríem la gran poeta d'Ivars, un lloc on, insospitadament, m'agrada tant anar-hi, gràcies a la meva darrera mudança cap aquí a l'Urgell.