És la meva segona vegada de contacte amb Viladot. La primera va ser la lectura i comentari en articles de La cendra i ara que han "tingut la voluntat d'engegar un petit projecte virtual" és la segona, en la qual m'he sentit interpel·lat. Fa dies que responc al coronavirus amb creacions noves, tant escrites com gràfiques, i aquesta, crec, no deixa de ser una modesta resistència personal dins la més important, la col·lectiva.

Aquest projecte és per "convidar-vos a reflexionar sobre aquesta situació d'anormalitat absoluta mitjançant els llenguatges artístics, a partir del projecte confinART. ART en temps de crisi. Ells el consideren petit, jo en diria compromès i esperançador.

Com diuen ells mateixos a la seva pàgina web, que és on podreu veure totes les obres interessantíssimes que s'apleguen al confiArt, "Durant les dues primeres setmanes del confinament, vam posar-nos en contacte amb artistes que han estat, estan o estaran –en un futur proper—, vinculats amb la Fundació. La premissa era molt clara: fer-nos arribar alguna obra (antiga o produïda expressament per l'ocasió) que encaixés amb alguns dels temes tan recurrents aquests dies: la solitud, la malaltia, la mort, el mateix confinament o tota mena de pensaments que es deriven d'aquesta situació..." i és per això que alguns artistes han respost, diria que entusiàsticament a la proposta de la Fundació Viladot d'Agramunt i Lo Pardal.

En el camp del vídeo les obres van des de Vicenç Altaió, on el poeta i factòtum de la Fundació Brossa ofereix les seves dots de jugador –confinat i improvisat– en una acció artística, lluitant amb si mateix en un exercici ritual d'encistellar enlloc, a Sostres, 2007 d'Ester Xargay, amb música de Mercè Capdevila, o el de Quim Bonastra, realitzat l'inici de la pandèmia, on quatre filmacions de rutes, absurdes per irrealitzables, muntades demostrant la solitud de les carreteres –com la de carrers i places– i una velocitat suposada dels nostres vehicles, que no ens serveix ara de res. O Enmoblada, d'Olga Olivera-Tabeni.

En poesia escrita, tenim d'Enric Casasses, Tríptic, de març del 2020, el text (en format recepta mèdica) Viladotiana de Carles M. Sanuy, o el text de la Teresa Ibars, que us sonarà tan actual: "...i quan estaven a punt d'emetre la seua diagnosi van irrompre, com cavalls desbocats, els militars de l'exèrcit del rei que van anunciar que ells es farien càrrec de tot i que ningú havia de patir per res perquè ells, vingués el que vingués d'aquell "no sé què" de la princesa, ho controlarien." No us recorda cap roda de premsa d'aquella capital?

Dins de la pintura i el collage, trobem per exemple l'obra Coixinet de Santi Cabezuelo, on un coixí amb agulles és la rèplica exacta del temible Covid, Transgressions de Marta Bisbal Torres, l'obra Número 3 de Joana Sánchez Trullols, Confinament de David Ymbernon, i la meva modesta obra titulada Covid 1.
O l'obra Ciutats adormines, març del 2020, mural fet per Steven Quiñónez i Nil Nebot.

En fotomuntatges, el de Jordi Rocosa amb una màscara, o Apunt de missatge volat que he atrapat avui mateix a la finestra de casa, 17 d'abril, De Jesús Galdón.

Això a part dels inqüestionables Guinovart, Hac Mor, Minguet i el mateix Viladot i molts que no he citat. No us perdeu aquest intent d'expressar el confinament d'ara i el #joactuo pel futur.