Editorial

LAIA PEDRÓS

El col·lapse viscut divendres passat a l’A-2 entre Cervera i Ribera d’Ondara, amb més d’una trentena de vehicles afectats per punxades i desperfectes a causa d’un asfalt totalment degradat, no pot considerar-se un incident puntual. És el resultat d’anys de manca de manteniment, inversió insuficient i desinterès institucional per les infraestructures  de Ponent. Quan una de les principals vies de connexió de Catalunya amb la resta de l’Estat acaba provocant danys materials a desenes de conductors en un sol dia, alguna cosa falla molt més enllà del ferm.

El Ministeri de Transports s’ha vist obligat a intervenir amb emergència, actuant en els tres quilòmetres més afectats i restringint el trànsit durant diversos dies. L’excusa és coneguda: “el clima advers, la tramitació administrativa, el calendari d’obres previst”. Però la realitat és tossuda —i els usuaris de l’A-2 la veuen cada setmana a través del seu parabrisa esquerdat. Les reparacions improvisades amb cubells d’asfalt i parxes temporals no són una solució digna per a una via que suporta milers de camions diaris i connecta territoris.

El tram entre Cervera i la Panadella és, des de fa anys, un símbol de l’abandonament de les infraestructures estatals a les terres de Lleida. Els alcaldes ho han denunciat reiteradament, i els conductors, resignats, ho pateixen.

Els tres milions d’euros anunciats per reparar d’urgència i els tretze milions previstos per a la reforma integral de vuit quilòmetres són una xifra important, sí, però també un recordatori de tot el que no s’ha fet abans. Cap ciutadà no hauria d’esperar que se li trenquin els pneumàtics o que la seva asseguradora el penalitzi per desperfectes causats per una carretera estatal.

El testimoni de veïns com la Gemma Minguet, de Tornabous, és el reflex humà d’aquest menyspreu institucional. Tres parabrises trencats en menys d’un any, assegurança no renovada i una sensació d’impotència davant una carretera “que és una vergonya amb majúscules”, en paraules seves. No és només la despesa econòmica, sinó la humiliació de sentir-se indefens davant d’una administració que no assumeix responsabilitats.

Transitar per un tram malmès no hauria de ser una loteria. Quan l’asfalt es descompon fins al punt de causar desperfectes massius, la responsabilitat no és del temps ni de la “mala sort”, sinó de la gestió pública. El manteniment d’una infraestructura no és cap luxe; és una obligació bàsica de seguretat i equitat territorial. 

Aquest episodi posa en relleu una vella ferida: la desigualtat d’inversions entre territoris. Mentre en altres zones de l’Estat o de Catalunya mateix, les autovies es reasfalten de manera periòdica o s’hi introdueixen millores, a Ponent moltes vies principals continuen esperant fa dècades. L’A-2, que hauria de ser un eix competitiu i segur, s’ha convertit en un exemple de com la manca de planificació perpetua la sensació d’aïllament i de greuge.

És difícil demanar confiança en les institucions quan el que es veu a cada revolt són pedaços, promeses i tràilers i cotxes esquivant clots. 

Cada quilòmetre deteriorat és una pèrdua de seguretat, de confiança i de competitivitat. Les autovies són les artèries del territori; si es deixen degradar, tot el teixit econòmic i social en pateix les conseqüències.

Els veïns, els transportistes i els treballadors que creuen l’A-2 cada setmana no demanen grans projectes ni cintes inaugurals. Demanen normalitat, respecte i seguretat. I aquesta normalitat només arribarà quan mantenir les carreteres deixi de ser notícia perquè, senzillament, es faci com cal.

Fins aleshores, cada pedaç nou sobre l’asfalt serà una prova més de la incapacitat de planificar, i cada incident com el de divendres, una advertència que a Ponent el progrés encara ha d’esperar al voral de la carretera.