L’economia catalana presenta indicadors macroeconòmics positius i continua sent una de les economies més dinàmiques del sud d’Europa. Tot i això, aquest creixement no s’està traduint de forma tangible en una millora real de les condicions de vida de la gent. 

Mentre l’economia catalana avança, moltes famílies continuen destinant gairebé tot el seu salari a cobrir despeses bàsiques com l’habitatge, l’alimentació o els subministraments. El poder adquisitiu disminueix i cada cop costa més arribar a final de mes o s’hi arriba tan al límit que no es pot estalviar.

No estem davant d’un problema individual. Estem davant d’un model econòmic que distribueix la riquesa que genera el país de manera profundament desigual: segons l’Informe Social de Catalunya 2025, l’1% més ric acumula el 27,5% de la riquesa, gairebé cinc vegades més que el 50% més pobre. 

A Catalunya, treballar ja no garanteix viure dignament: tenim un 12% de treballadors pobres, persones que treballen cada dia però no surten de la pobresa. El cost de la vida s’enfila i això té conseqüències socials: una generació sencera de joves no es pot emancipar. I això ens porta a assenyalar una evidència: amb 1.221 euros de salari mínim interprofessional estatal i uniforme és difícil sostenir un projecte vital allà on el cost de vida és més alt. Un salari mínim català permetria ajustar els sous a la realitat d’aquí i tindria un efecte d’arrossegament positiu sobre a la resta de salaris.

L’habitatge és el principal factor d’empobriment: 3 de cada 10 llars destinen el 40% del sou a pagar el lloguer. També es revisen a l’alça les quotes de les hipoteques variables. I mentre això passa, fons com Blackstone o CaixaBank acumulen a l’Estat espanyol més de 26.400 pisos. Cinc grans tenidors, els megapropietaris, acaparen més de 100.000 habitatges per fer negoci. I els 13.000 pisos de la Sareb que ha de gestionar la Generalitat com es va anunciar l’octubre passat, encara no s’han traspassat ni posat al servei de la ciutadania.

Des de l’Estat no s’està donant resposta a aquesta problemàtica, tampoc no ho fan les dretes que mai no es posicionen al costat de la classe treballadora i mitjana catalana. Ens cal més sobirania com a país per poder donar una millor resposta als malestars de la gent, per garantir unes condicions de vida dignes. Però ens calen també polítiques valentes, capaces d’escoltar el que passa al carrer i d’actuar amb la determinació que la situació exigeix.