No podem donar la democràcia per descomptada. Només cal tenir present d’on venim i què passa al nostre entorn per adonar-nos-en. A la biblioteca Germanes Güell s’hi pot trobar la Guia pràctica contra l’extrema dreta on diverses persones expertes aporten el seu punt de vista. Leila Segre n’és una i adverteix precisament contra el perill de la indiferència, de la comoditat de no posicionar-se i de no prendre partit mentre la democràcia es perd lentament.

La indiferència ha facilitat que allò que abans era inacceptable s’hagi normalitzat com assenyala Marcia Tiburi. La indiferència és una de les eines que utilitza l’extrema dreta per imposar el seu marc. Cada cop més persones al nostre voltant ja no tenen vergonya de dir obertament que són racistes. Alhora, de fora arriben barbaritats com les detencions arbitràries i els assassinats de caràcter racista comesos per l’ICE als Estats Units. S’estan ampliant els marcs d’allò possible d’acceptar per una societat. I que fins fa no gaire véiem com a impossible. Un exemple colpidor és el del nen de cinc anys, Liam Conejo Ramos, detingut en una batuda quan sortia de l’escola. Casos com aquest evidencien que l’extrema dreta ha posat sobre la taula barbaritats com qüestionar que certa gent tingui drets humans, com assenyala el Proyecto Una.

No cal mirar gaires dècades enrere per comprendre com recorda Mark Bray que els règims feixistes comencen des de dins dels governs. I aquí és on ressonen les enquestes electorals que a finals d’any dibuixaven una Lleida amb una presència creixent de l’extrema dreta. Assenyalen culpables cap avall perquè no es vegi que l’origen de les desigualtats i de la precarietat ve dels poderosos de dalt. Com sempre. Els seus discursos racistes i de retrocés de drets s’estenen sense trobar prou resistència. 

La resposta és al carrer: necessitem un moviment antifeixista més ampli i que vagi més enllà de les institucions per canviar el marc. I dins de les institucions, ara més que mai, hi necessitem valentia i iniciativa. Perquè des de la resposta només, no ho aconseguirem. Com assenyala Miquel Ramos, les institucions no poden deixar cap espai per on l’extrema dreta pugui aprofitar el descontentament de la gent. Calen polítiques valentes que resolguin els problemes estructurals. 

Encara hi ha un altre llibre interessant, Ultradreta que recull les reflexions de Cas Mudde i que també es pot trobar a la biblioteca. Prenguem-ne nota els qui tenim responsabilitats polítiques: hem de construir projectes polítics positius, realistes i compartits, que generin esperança i que il·lusionin.