Va dir Hitchcock, una vegada, que era més agradable rodar amb animals que amb canalla.

Aquesta canalla, avui dia, serà l’espectador de cinema al futur, sempre que en aquest futur continuï present l’art cinematogràfic. I què els portem a veure? Les pantalles de cinema són plenes de pel·lícules d’animació (recordem que parlo de canalla), sí. Però poques amb certa intel·ligència, contingut i que no tractin la canalla d’imbècils. No donaré noms dels despropòsits animats que s’arriben a estrenar, però sí que em sorprèn l’èxit massiu d’un fenomen tan innombrable com el de les guerreres K-pop. I amb obres tan delicioses i simpàtiques com Zootrópolis 2, i tan belles i sàvies com Arco, que fan pensar canalla i adults. I la canalla ha de pensar, que de natural ja són prou inquiets. I rebregats, entremaliats, bellugadissos, impertinents, astuts, manipuladors... En fi, el futur. No els porteu mai, mai, a veure Solo en casa (Chris Columbus, 1990), no vull ni imaginar el que poden arribar a muntar; ni els deixeu veure El peque se va de marcha (Patrick Read Johnson, 1994), són petits, però absorbeixen com una esponja; ni els poseu davant Los chicos del maíz (Fritz Kiersch, 1984), ni davant de ¿Quién puede matar a un niño? (Narciso Ibáñez Serrador, 1976), magnífiques mostres de terror, però que no agafin idees... I si van en grup, la cosa encara s’espatlla d’allò més. Si els trobeu pel carrer, aparteu-vos amb urgència. Si van més de dos vailets junts (cinc, quinze, vint...) penseu que poden ser més salvatges que Los niños del Brasil (Franklin J. Schaffner, 1978), on un metge nazi vol reviure A. Hitler usant la reproducció clònica; si són tots rossos i amb uns ulls grossos i penetrants esteu revivint Village of the damned (Wolf Rilla, 1960), arrenqueu a córrer, són entabanadors; si són pobrets, magres, bonics i pàl·lids, i fan com que canten amb sentiment, són els més perillosos, són Los chicos del coro (Christophe Barratier, 2004). I parlant de cantar, si van solets amb molt bona careta, melindrosos, més perill. Aquesta petita canalla cançonera són el viu reflex del diable, són plens del verí més letal: la mel·líflua dolçor. Atenen al nom de Pulgarcito a ¿Chico o chica? (Antonio del Amo, 1962); Joselito era El pequeño ruiseñor (Antonio del Amo, 1957); la rinxolada Shirley Temple a La pequeña coronela (David Butler, 1935), va acabar com a embaixadora d’Unicef al món; i l’insuportable Pablito Calvo a Marcelino, pan y vino (Ladislao Vajda, 1954), on no canta, però irrita; i per irritar, El pequeño príncipe (Stanley Donen, 1974), amb un petit príncep del tot carregós. I un dels engendres més carregosos en forma de canalla s’anomenava Ricky Schroeder, vist a El pequeño Lord (Jack Gold, 1980), i a Campeón (Franco Zeffirelli, 1979), i ara ja no és cap perill: ja és gran... I què podem dir de les nenes que també cantaven? Esgarrifançes múltiples amb la pobreta Marisol (després Pepa Flores) a Marisol rumbo a río (Fernando Palacios, 1963), i tremolors amb la, llavors, fineta Ana Belén a Zampo y yo (Luis Lucía, 1965). 

Veient aquests últims despropòsits, entenc que ambdues es fessin comunistes... I per a nenes intractables, Brooke Shields a El lago azul (Randall Kleiser, 1980), i, per damunt de tot a La pequeña (Louis Malle, 1977), entre pertorbadora i massa natural; i pertorbadores eren Criaturas celestiales (Peter Jackson, 1994), l’amistat de dos noies una mica malaltisses...

I més criatures diferents a El pequeño salvaje (François Truffaut, 1969), amb un nen digne d’estudi (la pel·lícula és una obra mestra), i a El niño que gritó puta (Juan José Campanella, 1991), llòbrega visió de la vida d’un nen conflictiu, i la seva mare, també una mica pertorbada.

I, per precaució, no deixeu aquest full a l’abast de la canalla... Ja ho sabeu, tenen coses de crios...