Robert Duvall era un actor superb i llest. Una vegada va dir que “un bon actor observa abans d’actuar; escolta abans de parlar”. La màgia d’interpretar és aquesta observació de la realitat i que l’espectador et cregui. Un bon intèrpret és aquell que transmet veritat, sinceritat, emoció, sentiment... realitat. Un bon intèrpret et remou interiorment, et regira i et sacseja emocionalment. Alguns i algunes intèrprets et claven al seient i aquest clavament és el millor que et pot oferir un actor o una actriu. Com els maleïts ulls d’Anthony Hopkins interpretant Hannibal Lecter; el laconisme de Spencer Tracy a Conspiración de silencio (John Sturges, 1954); la sana astúcia de Paul Newman; la finesa de Robert Redford; la veritat de Katharine Hepburn; l’autenticitat de Sandra Hüller a Toni Erdmann (Maren Ade, 2016); la rotunditat de Sophia Loren... Només són exemples d’alguns intèrprets que em fan bellugar per poder-los gaudir. 

Feu una petita prova: mireu una fotografia de carnet i pregunteu-vos: “On és l’ànima?” No hi ha ànima. Mireu, ara, una fotografia de Helmut Newton, Ouka Lele o algun reportatge gràfic de veritat. Aquí sí que hi trobareu ànima i veritat. Robert Duvall, desaparegut fa unes setmanes, era un actor d’aquells que podies creure’t. Un d’aquells actors que semblava que no hi era, però hi era. I de quina manera hi era! Va començar a la televisió amb paperets a El fugitivo, Los intocables, Wild Wild West, al xou de l’inefable Bob Hope... A la televisió van ser Ike Eisenhower, Stalin, Jesse James, Adolf Eichmann... Qualsevol diria res... 

Robert Duvall va debutar al cinema amb Matar a un ruiseñor (Robert Mulligan, 1962) i quin inici! A partir d’aquí, encadenaria una pel·lícula rere una altra, i no penso pas anomenar-les totes. Seria llarg, feixuc i poc agraït. Ja he dit que era un actor superb i real, i ho demostraria amb el seu paper de consigliere de la família Corleone a El padrino i El padrino II. A El padrino III ja no hi va ser per diferències econòmiques, i també d’un altre tipus, amb Al Pacino. Als padrinos sembla que no fa res, però fa (i molt); recordeu la frase: “No és res personal, són negocis”?; si et deien això, ja sabies que aniries a dormir amb els peixos.

Va venir Apocalypse Now (Francis Ford Coppola, 1979) i el seu famós coronel i les walkiries de Wagner i la frase del napalm al matí. Algú ha dit que aquest paper ara seria ideal que l’interpretés Donald Trump. Duvall apareix, també, a la cruel denúncia del món de la televisió que va ser Network (Sidney Lumet 1976), aquí titulada: Un mundo implacable. Duvall també passejava la seva cara per films més petits, però no pas menyspreables, com Joe Kidd, Ha llegado el águila, Valor de Ley (perdó, ja ho sé, aquest no és petit, s’ha colat), The Great Santini (estrenada com El don del coraje, i no me’n pregunteu la raó), Colores de guerra (pel·lícula que no li fa cap justícia, per cert), Gerónimo, Sling Blade (apreciable pel·lícula injustament arraconada), Bullit (aquí la gent només recorda, amb justícia, Steve McQueen), Mash... 

Nominat a l’Oscar set vegades, va i el guanya per una pel·lícula fluixeta anomenada Tender Mercies (aquí Gracias y favores), a la pell d’un cantant country alcohòlic i en ple declivi. I cantava ell. Recupereu-lo ja, si us plau a Open Range, amb Kevin Costner. Sempre he dit barbaritats del senyor Costner i aquí m’he de treure el barret (quin tiroteig més ben filmat, caram!). Va dirigir dues pel·lícules: The Apostle (també n’escriu el guió) i també s’atreveix amb el tango a Assassination Tango (també n’escriu el guió i balla). L’última lliçó del mestre? Molt clara, l’última nominació als inclassificables Oscars amb El juez, al costat del sempre carregós Robert Downey Jr. El trobarem a faltar, el cinema va quedant orfe de talent, veritat i senzillesa. 

I jo no penso pas parlar de Cumbres borrascosas.