Daoud Sarhandi-Williams

Cumbres Borrascosas és un llibre sagrat en la història literària anglesa. Tanmateix, difícilment ho sospitaries en veure la nova adaptació cinematogràfica dirigida per Emerald Fennell, protagonitzada per Margot Robbie (també productora) i Jacob Elordi. Mirant aquesta adaptació podries concloure fàcilment que una novel·la escrita fa gairebé dos segles ha estat reconvertida en una comèdia negra de to vulgar, gairebé de soft-porn. No obstant això, puc assegurar-te que, si penses anar a veure-la, aquesta pel·lícula es pren molt seriosament –massa seriosament– i clarament creu que és art sofisticat.

Cumbres Borrascosas va ser escrita (el 1846) dins l’aleshores moda d’estil gòtic. La literatura gòtica va començar a aparèixer cap al 1765, però a mitjan segle XIX ja havia madurat com a forma literària seriosa i, fins i tot, començava a fusionar-se amb la novel·la de realisme social (Els papers pòstums del Club Pickwick, primera novel·la de Charles Dickens, que denuncia el sofriment humà causat per l’empresonament per deutes, es va publicar el 1837). Cumbres Borrascosas va culminar de manera majestuosa aquesta fusió entre el gòtic i el realista.

La seva autora –la senyoreta Ellis Bell, pseudònim escollit per l’escriptora Emily Brontë– era una dona de 29 anys que havia crescut en el mateix paisatge, bell i auster, del nord d’Anglaterra (Yorkshire) on va ambientar la seva novel·la. Emily va morir el 1848, tot just un any després que es publiqués la seva obra mestra. Tanmateix, en el breu lapse entre la publicació i la seva mort, Cumbres Borrascosas no va ser universalment admirada; de fet, molts crítics de l’època la van considerar vulgar i grollera, impròpia d’una dama refinada. Poc podia imaginar la senyoreta Brontë que la seva novel·la no seria apreciada fins a començaments del segle XX. Avui dia, ha venut desenes de milions d’exemplars en anglès i ha estat traduïda a més de 60 idiomes. A banda de Romeu i Julieta, és possiblement la més gran història d’amor mai explicada en llengua anglesa.

Cumbres Borrascosas es va avançar moltíssim al seu temps –tant, que avui, quan s’adapta al cinema, directores com Emerald Fennell continuen tenint dificultats amb la seva premissa central radical.

El llibre és radical en tres aspectes principals. Catherine Earnshaw –Cathy, la protagonista– és una dona amb una libido poderosa que aflora de manera inconscient fins i tot en la infantesa; pocs autors, si n’hi hagué cap, van abordar aquest tema a començaments del segle XIX, i encara menys amb tanta franquesa i efecte devastador. Cumbres Borrascosas també és radical en el seu tractament del que avui anomenem “masculinitat tòxica”; gairebé 200 anys després, en l’era del #MeToo, continuem intentant comprendre plenament aquesta qüestió. Però, sobretot, la novel·la és radical perquè Heathcliff –el gran amor de Cathy– no va ser concebut explícitament com un personatge blanc europeu.

Emerald Fennell, en la seva versió de 2026 de Cumbres Borrascosas, no va tenir cap problema amb el poderós erotisme del llibre; de fet, la pel·lícula és infinitament més explícita que la novel·la. Tampoc no sembla haver tingut dificultats amb la masculinitat tòxica –tot i que, per alguna raó inexplicable, va eliminar completament el germà ultrasàdic de Cathy, Hindley; “El meu germà va morir”, ens diu Cathy, amb brusquedat, a l’inici del film. Però Fennell, la directora, sí que sembla haver tingut un problema amb la raça de Heathcliff. A la novel·la, aquest personatge no va ser conceptualitzat com una persona anglesa nativa. Cal preguntar-se per què, el 2026, això representa un problema. Fa només quinze anys, l’admirable adaptació d’Andrea Arnold va tenir el coratge d’escollir un actor negre per interpretar Heathcliff. En temps de Trump i del creixent rebuig europeu envers els migrants, potser Fennell temia que en triar un actor negre, la pel·lícula patís a la taquilla? Va pensar, per exemple, que el públic se sentiria incòmode en veure Margot Robbie complaent-se mentre fantasia amb un home negre?

Algunes persones sostenen que la qüestió racial no és tan important —que la pel·lícula continua essent una bona història d’amor—. Però el fet que Heathcliff estigui racialment marcat com a “altre” no és irrellevant a la novel·la; les referències al seu aspecte apareixen al llarg de tot el text d’Emily Brontë. El descriu com un “gitano” en un sentit que assenyala la seva condició de foraster, la seva diferència racial i la seva amenaça social. També se l’anomena repetidament “negre”, “de cabell negre”, “moreno” i “una petita cosa negra”. En diversos passatges de la novel·la llegim:

“És un gitano de pell fosca.”

“Ens vam amuntegar al voltant i, per damunt del cap de la senyoreta Cathy, vaig aconseguir veure un nen brut, esparracat i de cabell negre.”

“No el prenguis com un regal de Déu; és tan fosc com si vingués del dimoni.”

“És un bastard gitano!”

“Heathcliff… el petit Lascar.”

Molts han afirmat que l’aparent confusió en aquestes referències –era africà, asiàtic o “gitano”?– indica que Brontë mai no el va imaginar amb claredat. Al contrari, crec que feia una cosa molt intel·ligent i Heathcliff és racialment “indefinit” per una raó que seguidament passo a argumentar. La novel·la utilitza vocabulari de l’era colonial com “Lascar” –terme emprat per designar mariners i soldats del subcontinent indi que treballaven en vaixells europeus des del segle XVI– i estereotips sobre els romanís (“gitano”). Però Brontë mai no es compromet amb una identitat concreta. Això converteix Heathcliff en una mena de foraster simbòlic: ètnicament ambigu, socialment amenaçador i constantment tractat com algú aliè i marginat. A la Gran Bretanya de l’època, a més, era habitual anomenar “gitano” qualsevol persona de pell fosca, ja que es tractava d’un insult racial sever –equivalent a l’ús de “nigger” als Estats Units–. Una cosa semblant passa avui a Europa, on qualsevol persona del subcontinent asiàtic és anomenada “paki”.

En temps de Brontë, i fins i tot abans, la Gran Bretanya s’expandia com a potència imperial global. Persones de pell fosca procedents de diversos punts de l’Imperi eren molt presents a les grans ciutats i centres industrials; a poc a poc també es desplaçaven cap a zones rurals a la recerca de feina i oportunitats. Les germanes Brontë vivien a Yorkshire, a només 83 km de Liverpool, el port britànic més gran, on arribaven molts immigrants. És en aquest port on, a la novel·la, el senyor Earnshaw troba Heathcliff demanant almoina quan era nen. Per descomptat, el racisme existia a la Gran Bretanya del segle XIX, però els immigrants no blancs eren visibles en una societat que canviava ràpidament i s’industrialitzava a gran velocitat; i, encara que socialment eren mal vistos, començaven a produir-se matrimonis interculturals i naixien fills mestissos.

És impossible saber fins a quin punt Emily Brontë va viure tot això en primera persona. Però era clarament una dona molt intel·ligent, atenta al que succeïa al seu voltant. No pot haver estat casualitat que insistís tantes vegades que Heathcliff era un “altre” racial. Emily Brontë –a diferència de la directora de la pel·lícula– podria haver fet de Heathcliff un noi blanc, però no ho va fer, va assumir el risc i va triar el contrari per expressar un amor desafiant.

Nosaltres –ciutadans que vivim en societats multiracials, en un món molt diferent del de la senyoreta Brontë– no ens hauríem de deixar intimidar per pressions comercials ni per modes polítiques passatgeres de dretes. Hauríem de defensar l’ideal que tot amor és bon amor, i que cap amor –negre, blanc o qualsevol altre color, en qualsevol combinació– no ha de ser trepitjat o denigrat. De fet, empesos pels valors socials del seu temps, fins i tot Cathy i Heathcliff trepitgen el seu propi amor a Cumbres Borrascosas.

Per descomptat, un pot alegrar-se pels cineastes que han vist com la seva obra era àmpliament difosa i, suposem, gaudida pel públic. Fins i tot, podria celebrar l’èxit dels productors, que n’obtindran grans beneficis econòmics. Tanmateix, aquesta satisfacció queda inevitablement enterbolida per una realitat persistent: en ple primer quart del segle XXI, la pell negra continua essent mirada amb recel –o fins i tot amb horror– dins el cinema comercial. La pell negra, i l’ésser humà que l’habita, no rep encara, de manera generalitzada, el permís de ser estimada, desitjada, gaudida i venerada. Hem de canviar aquesta manera de pensar amb la mateixa urgència amb què Emily Brontë va intentar desafiar la seva pròpia societat el 1847.

Daoud Sarhandi-Williams és un cineasta britànic guardonat i un autor i periodista prolífic. Actualment, és projeccionista i responsable dels Cinemes Majèstic de Tàrrega.

Les opinions expressades en aquest article són exclusivament de l’autor. No reflecteixen les opinions dels Cinemes Majèstic.