La propietària de les Fondes Il·lusions s’ha venut els televisors. Li ha costat molt prendre aquesta decisió, sobretot pels forats que havia fet a la paret per subjectar aquelles pantalles. Quan li ho va dir al tècnic, i a l’empresa de telefonia, i als clients, es va haver d’asseure per no desmaiar-se, de tantes opinions en contra i a favor –heu llegit bé, a favor– de desmuntar prestatges i treure cables. Els que opinaven en contra ho feien per no quedar malament a les xarxes socials. Ara no podrien etzibar un “ja li està bé” a un sensesostre, o un “massa xoriço per tan poc pa” per un treballador de banca sotmès al mòbing empresarial. Els que es posicionaven a favor ho feien per una barreja de mindfulness i budisme de fireta, per allò del fengshui i de tacar-se la camisa amb tomata mentre miraven les notícies. El tècnic no va saber què dir-hi: ho trobava estrany, però cobrava per posar-i-treure, i mira, més diners al compte corrent. L’empresa de telefonia es va assegurar 5 vegades d’haver-ho entès bé, i això que la telefonista ho traduïa tot al castellà de l’Uruguai per si de cas. “No le gusta el color negro, Franc?”, insistia, per si era aquest el problema. No, no era aquest. 

Ja ha passat una setmana de la funesta notícia. El primer dia algú va trencar el silenci amb una exclamació. Havia mirat una cosa a Instagram i encara no se’n sabia avenir. Volia comentar-ho amb el company de taula, però no gosava. El segon dia, a l’hora de sopar, la Dolors engegà l’Spotify per escoltar música. Chopin, va dir. Els valsos fúnebres no acompanyaven gens la truita de samfaina i patates al caliu que els tocava per sopar. Malgrat tot, s’hi acostumaren. El tercer dia, un dels llogaters es va oferir a llegir en veu alta els titulars de les notícies de X (Twitter) per si algú volia continuar informat. El quòrum s’hi va negar; a canvi li proposaren que declamés versos de la Divina Comèdia, però no tenia prou facilitat en llegir italià. Al quart, els del 2n pis proposaren que el TikTok els mostrés vídeos de gatets fent ruqueries. Com que menjaven peix amb espines, l’oferta es va declinar per majoria absoluta a ennuegar-se. 

Avui, divendres, hi ha hagut una notícia sorpresa. Ha aparegut una ràdio del 1960 damunt del trinxant de noguer de la Fonda Il·lusió, la primera a ser fundada. La ràdio és de color crema, amb botons de control de plàstic i una reixeta decorativa. La mestressa de la fonda, mudada per a l’ocasió, ha declarat que escoltarien la ràdio fins a nova mesura, i que aquest aparell només donava bones notícies si se sabia sintonitzar bé. Ja s’han comprat versions més petites per a les altres Fondes Il·lusions, que tenen previst vendre’s les televisions al primer passerell de Gualalpot que se les vulgui quedar per quatre xavos. 

“Estimats oients, hem abaixat el preu de la gana, del pa de pagès i del pollastre de corral. Aviat els aliats desembarcaran a Normandia. Mussolini està a punt de dinyar-la d’una grip. S’estrena Dr. Who a la televisió anglesa, i als cinemes veurem tots els actors que enyorarem d’aquí a 50 anys. Si no els agrada aquest programa, mos importa ben poc, perquè… potser 180 canals de televisió els duran la felicitat? Mentrestant, deixem que un tal Elvis Presley i després els Rolling ens facin bellugar l’esquelet. Ja us heu comprat una minifaldilla i un biquini, xiquetes? Encara en trobareu a la blablabla…”.